Ulisses20

Cerquem respostes al resultat amargós d’anit. Però de respostes en tenim poques, que siguen convincents. En realitat, res no acontenta tant de desànim, aqueixa pudentor de comprovar que el partit amb l’índex més alt de delinqüència d’Europa, puja vots i escons després de tanta mangarrufa, lladrocini, corrupció, ineficàcia i balafiament.

Tenim poques respostes, molt poques, que ens expliquen què ha passat, a València. Com és de tant delinquir, encara els pugem a muscle i els passegem fins a la plaça, fins a l’església, fins a besar la maedéu, que aquesta sí, que és a la valenciana?

És veritat que tenen permeses no poques indulgències, els delinqüents, dels mitjans, de l’església i d’una gran part dels valencians mateix, que prefereixen de ser governats per mediocres incompetents, però de dretes, que per homes sobris o honestos, però que fan pudor d’esquerra o de massa valencians.

Ací hi ha una clau, la identitat, una majoria de valencians són colons i se’n senten, més colons que valencians, i volen ser espanols abans de res. Una altra clau és la permissivitat amb l’església i l’arquebisbe, capaç de fer guerra bruta en favor de la creminalitat, el mateix dissabte i diumenge, des de la missa ( el seu camp de guerra), dels dels mitjans, que paguem tots (l’església viu dels diners públics) i contra l’honestedat i la mesura. El seu cap celestial o diví (ells en diuen déu crestià), predicava el contrari que aquest meninot o calavera.

Però n’hi ha una altra raó de pes, entre mil que en podríeu explicar vosaltres, que trobe que no apamem suficient, o no tenen en compte de cap manera els melitants de compromís: una majoria que decideix en les votaes no sap qui ens governa, ni què fan els que governen, ni com ho fan, ni si són sobris o de butxaca foradada, ni si són garrepes o què caram són, perquè no els arriba de cap manera qui governa els valencians. Si pensem que les xarxes socials són ara mateix la majoria que decideix, o els diaris electrònics, o els quinze dies de campanya, anem errats, i molt, i aquesta apagada de la televisió valenciana, per la nostra pròpia ineficàcia, ja ens ha fet perdre tot el rèdit d’un any. Perquè la televisió sí que entra en cada casa, i ara mateix totes les televisions sense excepció ja saben què han de dir, cada dia. Excepte la nostra i les altres dues del país. Cap de les tres no ens arriba per indolència, sinyors. Cap ni una.

El crèdit del pp, malgrat la delinqüència, és dins de cada casa, que fa vint-i-cinc anys que van entrar, i encara no han eixit. I sense mitjans, nosaltres no hem sabut entrar, de cap manera. I menys encara treure’ls. Allò de l’any passat va ser un miratge, i no tindrem gaire més oportunitats si no movem bé les cartes i la saviesa.

Cada dia que passa sense televisió, perdem, cada dia que passa sense TV3 o sense IB3, perdem. I ells no peguen ni una passa perduda. Cap ni una. Perquè cada dia ens entra Tele5, Antena3, Cuatro, TVE en totes les varietats, la Sexta, la de l’OPUS, la de la figa rapà, les del tarot, la TDP, cap no els falla amb el missatge d’allò que han de dir i com…

Però ací ens debatem entre miracles, romanços, ètiques, i somnis que són malsons cada nit electoral. I ves que jo trobe que els resultats poden ser de benefici si els sabem interpretar i, sobretot, si sabem jugar políticament a primera. Sense embuts, sense sentir-nos inferiors. Dient i dient-los la cosa pel seu nom.

Foc a la barraca, a cagar a la via, i ÈXITvalencià.