Premis literaris escolars: quin jurat
Em demanen que presente els membres del jurat dels premis literaris escolars Francesc Peris i Valls, i no em negue de cap manera a descriure’ls, un per un, perquè poques vegades tenim la sort d’aplegar un equip tan divers i pluridisciplinar en favor dels textos que fan voluntàriament els alumnes de Bétera, als quals va destinada la proposta literària. Anys enrere, Bétera tenia uns altres premis literaris de volada, que organitzava la biblioteca i la revista Celobert, eren d’àmbit comarcal però no van durar gaire, i aquests d’ara són en bona mesura un acompanyament lloable dels Sambori que cada any proposa Escola Valenciana. En aquests premis dels quals us parle, els membres són:
J. Miguel Ricart Bonastre, Bétera, fill de forner com el poeta Estellés, director durant anys d’una companyia de teatre popular de nom ‘Pepeta Ricart’, una institució a Bétera. Miguel ens aporta la visió popular, l’admiració d’un home per textos escolars tendres encara. Una experiència vital en una lectura atenta i de detall.
Pep Ricart Leal, Bétera, és una veu professional d’aquest país, actor i director, lector que en un altre país o context es rifarien per destriar el gra de la palla dels textos considerats universals. El primer luxe sens dubte en un premi escolar d’aquest calibre.
Frederic Ibàñez Arnal, Nàquera, periodista, és la l’actualitat, la notícia i la tria per textos que expliquen, poemes que són un relat, que apunten una vida sencera, en cada vers.
Manel Alonso i Català, Puçol, escriptor de llarg recorregut, franc, honest, sense aquella mirada de gairell de molts escriptors professionals. No li cal. Tot terreny: assaig, relat, vers, ens aporta la professió.
Raquel Ricart Leal, Bétera, escriptora, una de les veus narratives indispensables ara mateix de nord a sud. Narrativa, ofici, poètica, una exigència per la llengua poc habitual, per la llengua i per cada història. Un altre luxe impagable, en aquest jurat.
Alexandre Navarro Tomàs, Nàquera, poeta. L’últim dels poetes del Camp de Túria, i per çò la veu autoritzada en tots els sentits mètrics o asimètrics, com a poc és el nostre rombocoedre de Minsk (!), una veu culta i sàvia del jurat, per això mateix el secretari de totes les actes.
Albert Dasí i Aloi, Bétera, la veu del mestre, més o menys autoritzada però animosa dels versos i la pedagogia; de vegades els mestres corregim poc, els alumnes, massa poc. I els arbres s’adrecen de plançons.
L’objectiu de tot plegat és continuar escrivint. Enguany en el lliurament a la Casa de la Cultura de Bétera (un dels actes culturals de major projecció i sobrietat) el jurat volgué animar els autors, tost els participants dels premis, els premiats i els no premiats, a continuar escrivint, malgrat el jurat mateix. Què fa que un vers o un altre puguen guanyar? De vegades, l’atzar, de vegades l’oreig final d’aquell matí de decisions de vegades motivades per un ànim, una encertada defensa o una referència concreta a aquella expressió. Cal continuar escrivint, perquè és en aqueixa expressió del jovent, alguns molt infants, que ens retrobem els mestres, els escriptors, els poetes, els novel·listes, els forners, els llauradors, els actors, ens emmirallem en la nostra infantesa quan teníem el goig de pensar que de grans volíem escriure. Malgrat que només uns quants ho van aconseguir, escriure professionalment o de manera amateur, per expressar-nos, per explicar-nos el món, per comprendre’l.
És l’objectiu final d’uns premis literaris escolars, més importants que no els premis professionals: que continueu escrivint, per viure o per passar-ho bé. Per sentir el goig de sentir-vos quan escriviu.