Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 12 d'abril de 2016

Mata de Jonc planta un taronger per rebre’ns

el taronger“Hospitalitat, generositat, sensibilitat”, són paraules del mestre Patrici, que jo sé que frisa per ser ací d’intercanvi, amb nosaltres, i per això ens regala les paraules. Les paraules per endavant, com deia el poeta Estellés, com deia també el mestre Enric Valor, el nostre homenot de la llengua dels valencians. Som entre escoles. I som entre mestres. D’intercanvis, de viatges, de no parar ni un segon, malgrat que l’educació demana d’aturar-nos a pensar. Sense, l’escola no seria possible. Però som en un moment especial, el mes d’abril, que no podem parar.
Aquest matí ens han rebut a Mata de Jonc (anit van arribar en avió els alumnes de primer d’eso) i la sorpresa de benvinguda, ai, ha sigut d’una emoció descriptible però espectacular. Si penses en el circ, hi ha el Solei, si penses en cinema, no ho sé, què triaríeu, els Cohen o els Taviani?, si penses en poesia és Estellés! Els valencians hem sigut acollits d’una manera excelsa avui a Palma, d’una manera que recordarem sempre, perquè la sorpresa encara ens atrapa en aquesta hora: han plantat un taronger al seu patí. Ves, com ho llegiu. I cada alumne portava una taronja de casa amb el seu nom, que els alumnes de sisé de primària han recollit en senalles i han diposit després a la soca del taronger.

Aaaahhh, “mon cor estima un arbre”, com voleu que no tremolem, encara! Després, i segons que ens explica la mestra Maria, coordinadora de primària, perquè l’illa s’assabentés que havien arribat els valencians, han disparat una traca. Sí, sí, els mallorquins ha disparat una traca al pati! No sé si el barri de Son espanyolet s’haurà espantat de valent! Us imagineu que Europa rebés els refugiats, tots els refugiats que vulgueren venir amb aitals eines o presents o encants? Plantant-los un arbre del seu propi país? Fent-los una festa de benvinguda? Sí, seríem una altra Europa, i potser mig món voldria ser europeu. I això seria un regal. Però no, no és així com passa, encara que l’emoció que he viscut en això que he vist en la distància, des de la nostra escola, com acollien els alumnes valencians era una lliçó de vida, i d’escola.

Els poemes amb la taronja, els discursos, les primeres imatges entre els alumnes: «mestra, és que encara no em crec que sóc ací!», deia una xiqueta.

 

Segon capítol: aquesta nit hem tancat l’intercanvi amb el Montessori College a l’escola La Masia, a Museros. Una altra festa especial, d’acollida entre mestres amics. De l’un cantó a l’altre de l’Horta, entre emocions, experiències, i programes que van farcint la vida de les nostres escoles amb un què especial, extraordinari. Ei, sense embuts. És una feinada, i cal reconèixer l’esforç dels mestres perquè siga possible. I de les famílies, Entrenar-nos a acollir, a conviure, és també una manera de viure amb els altres, d’aprendre, de comprometre’ns. De ser, no del tenir. Encara dins una Europa que, en mans de polítics nefastos, actua contra Europa mateix. Només per això ja són importants aquests programes. Per aprendre. Per aprendre contínuament.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent