Ulisses20

He hagut d’aturar la feina abans d’hora, perquè ha aparegut la pluja, o un reducte, o un dibuix d’allò que voldríem, que no plou, que ho simula, tota la vesprada que porta el matacabra, xip-xip-xip, però que no acaba d’agafar-se. Segons l’Observatori Conarda, dins d’Avamet, en nou hores han caigut sis litres d’aigua. Ni per això no servim els valencians, al Camp de Túria, xa, que la serra Calderona ens fa pantalla o paraigua o ens fa la mà. Aquest ploure desmaiat, en canvi, m’ha fet aturar la feina del camp, l’últim dia que volia aprofitar per deixar enllestit un tros a l’Assegador, al Pla, dins el terme de Bétera. He aprofitat per tancar regs, sóc optimista malgrat tot, i estalviador; us pensareu que l’aigua és barata, l’aigua de reg, segons que van dir els del Canal l’altre dia la paguem a 0.044 euros el metre cúbic. Però hi ha pous que ens la cobren a 0.10 i fins i tot a 0.17 euros per metre cúbic, perquè afigen els serveis, i el preu es dispara. Comptat i debatut, hi ha camps que no arriben per pagar l’aigua, així que molts dels llauradors han tancat l’aixeta i han deixat morir els arbres: s’han fet grans, vells, vellíssims, i els fills no volen saber res de la terra. Amb aqueixes condicions, potser que tinguen raó, i només els romàntics mantenim un esforç pel paisatge que compensa si penses que podries destinar els diners a altres banalitats: caçadors, colombaires, fallers… Ep, n’hi ha que li peguen a tot i encara mantenen el camp, això sí que és un miracle, com el dels peixos i els pans.

En tornar he deixat macades les roderes en els camins banyats, no hi havia ni un bassal aleshores, i he pensat de fer una foto, però m’he despistat, amb el color del camp, els núvols, els arbres d’aquell verd i la llenya triturada, d’aquell groc intens de falsa tardor. Feia estrany i he tornat a pensar que faria una altra fotografia, però m’he tornat a descuidar. Durant tota la vesprada a Bétera ha plogut sense banyar gaire, encara continua plovent, xip-xip-xip, però l’observatori del Castell no diu res. Plou desmaiat, sense ganes, sense presumir, malgrat que els llauradors de veritat —la majoria depassen els setanta anys de mitjana—, que ja han deixat el bar dels jubilats i han tornat a casa s’esperen una saó que no arriba, que sembla que no arribarà mai. Segons la previsió demà plourà, o continuarà aquest desmai d’aigua que no banya… A veure si sumant-ho tot podem fer la festa. A mi em caldrien sis dies, o set, per deixar completament enllestits tots els camps. Per no anar darrere de la feina i estalviar-me esforços. Però les coses són com són, i no em puc queixar d’allò fet. Demà comença l’escola, de nou, a València. Fins a Sant Vicent, fem pasqua els valencians. Per molts anys, doncs, a tants de Vicents que són amics.