Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

19 de juny de 2008
0 comentaris

Només per això ja val la pena de ser independentista! (2a part)

La primera part de Només per això ja val la pena de ser Independentista!, ja fa més d’un any, vaig explicar l’anècdota que em va passar quan vaig comprar a Alemanya un mapamundi per al meu fill de quatre anys. Era un mapa ple d’animals i figures que volen simbolitzar el més típic de cada lloc. Als Països Catalans hi teníem: al Principat, una balladora de flamenc, i al País Valencià, un torero! Ja us podeu imaginar que no em fot gaire gràcia veure aquest mapa ben gros a la capçalera del llit del meu fill.

 

Bé, jo em pensava que ja no tindria més males passades com aquesta, però renoi!, avui a Alemanya, quan he arribat de treballar, el meu fill ha vingut tot corrents amb el seu vestit del FC Barcelona que li vam comprat la setmana passada a Catalunya perquè em volia ensenyar una cosa…

 

 

(continua)


El meu fill, de seguida que he baixat el cotxe, ha saltat sobre meu i m’ha assenyalat amb el dit la seva galta dreta. Renoi, quina sorpresa, tenia els colors de la bandera espanyola pintats a la cara!

 

Ostres tu! “Qui t’ho ha pintat això?”, li pregunto. “La Frau Freta”, em respon, i miro la meva dona i em diu: “Jo ja he dit a la Freu Freta [que és la seva mestra al Kindergarden] que a al meu marit no l’hi faria cap gràcia.

 

Es veu que a tots els nens els han pintat les cares amb els colors de la bandera de cada país d’origen ja que s’està jugant l’Eurocopa de futbol. Un fet que no només no m’agrada perquè no sóc espanyol sinó perquè no crec que sigui gaire bo per als nens que de petits ja els marquin que no són iguals d’alemanys que els altres companys de l’escola. Això pot portar, si no es fa bé, cap al principi de la discriminació segons el lloc d’origen.

 

L’afecció al futbol a Alemanya és molt forta, i la seva selecció de futbol és com per als catalans el Barça. Abans del Mundial de fa dos anys eren una mica reservats a ensenyar mostres de patriotisme i suport a la seva selecció, però ara ja no tenen cap mania; sempre, això sí, respectant els altres equips d’una manera que per mi és una mica forçada i fins i tot exagerada.

 

Per exemple, aquí a Alemanya molts cotxes porten la bandera alemanya i en molts balcons també la posen, però també es pot veure diverses banderes dels països  participen en l’Eurocopa: alguna de turca, moltes d’italianes, austríaques i l’altre dia en vaig veure una d’espanyola en un balcó de la ciutat. Al meu despatx, en entrar el meu company de taula, ha penjat la bandera alemanya de 2 metres al costat de la porta d’entrada i un altre company que és holandès ha penjat la seva bandera, que tapa tota la seva finestra.

 

L’altre dia el meu veí va convidar-me a veure Alemanya contra Àustria a casa seva. Érem 5 homes; un de turc, un altre d’estonià, un de bavarès, un de Karlsruhe i un de català. Teníem un barril de Helfe-Weißbier i quatre coses per picar, no vaig pescar la meitat de les coses que deien, però va ser divertit sobretot després de la tercera ronda.

 

Fa dos anys, al Mundial, vaig haver d’estar durant molts dies explicant que la selecció espanyola no és la meva; els va costar entendre-ho, fins a l’extrem que encara avui un m’ha preguntat quants jugadors catalans hi ha a la selecció espanyola; li he respost que no en tenia ni idea i s’ha estranyat.

 

Això d’estar donant sempre explicacions de la nostra situació realment cansa i es far dur, això de no poder compartir aquests moments amb els altres. Els catalans emigrats no només hem de suportar l’enyorament de la nostra terra, el caliu de la nostra gent, les paraules de la nostra llengua, sinó que a més a més som apàtrides als ulls dels altres.

 

La meva dona, que és mig espanyola i alemanya, diu que vol que Catalunya sigui aviat un estat independent a Europa perquè així els nostres fills no se sentiran com un éssers estranys que parlen una llengua aborigen dins d’Europa: el català.

 

Bé, tornant a la galta pintada del meu fill, penso ràpidament, i tant de bo tot fos tan fàcil de solucionar. Li dic al meu fill: “Porta’m els dacs de colors que et pintaré la bandera de Catalunya!” Encara no he tingut temps de saludar les veïnes que estan petant la xerrada al carrer, quan el meu fill arriba amb la capsa de dacs.

 

Li afegeixo dues noves franges de color roig i groc, i ja tenim la senyera! El meu fill marxa tot corrents per ensenyar-ho a la seva mare i a les veïnes. Sort que la meva dona els explica per què ho he fet ja que potser segur que n’hi ha alguna que deu pensar que potser sóc tan forofo de la selecció espanyola que li he pintat la bandera espanyola dues vegades!

 

Ai, mare, només per això ja val la pena demanar la independència dels Països Catalans!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!