(in)Toleràncies
Nova sessió del curs de literatura a l’Octubre Centre de Cultura impartit pel professor Enric Iborra. Cada dia hi ha una nova descoberta d’autors, de textos, de propostes lectores. Potser el professor espera molt dels seus alumnes, o simplement n’espera una mica més. Ell va tirant, llegint, passant ràpidament d’ací d’alla: fa unes sessions que ens hem aturat en Txékhov, després de Tolstoi, ara som en Gogol, una mica de Voltaire, prepareu-vos per Flaubert ens avisa, avui entre el neoclassicisme i el romanticisme i unes cançons alemanyes sublims de Schubert, per acabar en Fuster. Ah, Fuster és imprescindible. En aquest article sobre Toleràncies, hi ha un petit afer Sartre-Mauriac, que Fuster aprofita per traure pit, si és que els valencians teníem pit: a “Toleràncies”, diu el mestre Joan Fuster:
—no cal dir que ací, entre nosaltres, on mil Bastilles resten en peu, la cosa ha de resultar vidriosament difícil. Una noció tan tristíssimament arcaica com la de «tolerància» encara no ha penetrat en els nostres costums. Rectifique: sí que hi ha penetrat. Però no tant com convindria. I encara seria digne d’estudi el tema de quines «toleràncies» han estat practicades.
Joan Fuster, Sagitari. Bromera, Alzira
Realment, la realitat del nostre present no ha canviat gaire, i ves que fa anys que Fuster va fer el seu apunt. Els corruptes del pp van lliures, per poder continuar governant-nos necessiten de la tolerància pactada per ells mateix, per ells i per uns altres afins. Els mateixos que determinen la intolerància contra uns titellaires, que ni furten, ni enganyen, ni atempten, però aquella intolerància dictada els posa a l’alçada dels criminals. La tolerància determina que Rita continue protegida malgrat que, els seus, l’assenyalen com la responsable de la xarxa de corrupció a València. A València, el robatori d’aquell cràpula d’Urdangarín va tenir la màxima tolerància del Tribunal Superior de Justícia Valencià… En canvi, el polític Otegui ha hagut de passar un grapat d’anys tancat per les seues conviccions polítiques. L’audiència d’espana vol criminalitzar l’organització democràtica del 9N, en canvi de perdonar insults i amenaces contra polítics valencians o catalans… N’hi ha milers d’exemples del binomi tolerància-intolerància que va determinar el feixista franco, un model desequilibrat i antidemocràtic que encara dicta lleis, sentencia tribunals, entrena cossos de seguretat, dibuixa l’audiència, i totes les eines que decideixen des del 39 ençà, sense excepció.
Vist des de fora, aquest estat que en diuen espana és un model que seria expulsat d’una societat verament democràtica. Per tolerant i intolerant.
«i a París ja van enderrocar la Bastilla dos segles enrere.» JF