‘La utilitat d’allò inútil’
«Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que nadava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: «Bon dia, xicots. Com està l’aigua?». Els dos peixos joves van continuar nadant un tros; a la fi, un d’ells es va mirar l’altre i li va dir: «Què dimonis és l’aigua?».
En la primera part del llibre, sobre la literatura i la seua inutilitat, el professor Nuccio Ordine conta com un altre professor-escriptor, Foster Wallace, del Kenyon College, començava els seus cursos universitaris amb aquesta faula. La clau de lectura l’explicava així:
«Les realitats més òbvies, ubíqües i importants són sovint les més difícils de veure i de discutir.»
Com els dos peixos més joves, no ens adonem de què és l’aigua en la qual vivim cada minut de la nostra vida. No tenim consciència que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament constitueixen el líquid ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden experimentar un vigorós desenvolupament.
text extret íntegrament del llibre La utilitat d’allò inútil, de Nuccio Ordine. Quaderns Crema, Barcelona, 2013, pàgines 29-30
Segona part: ací no hi ha semblances amb la nostra realitat política, ni la valenciana ni la catalana. Potser sí en aquella publicitat de la furgoneta, els uns que anaven en una direcció, els altres en la direcció contrària, uns altres que volien anar més ràpids i còmodes… Al remat ningú no sap que és l’aigua, ni els més vells, ni els joves, malgrat que el nostre país té un líquid amniòtic pudent, cap d’ells no veu la manera de filtrar-lo, canviar-lo o buidar-lo. La nostra moralina és pitjor que això, molt pitjor, perquè la inutilitat d’allò inútil ens ha convertit en autèntics inútils als ulls del món. Ep, i espana encara és món. No veges com riu. Sí, sí, un peix, dos peixos, tres peixos… Catalina s’ha convertit en una aleta de peix!