El vi damunt la taula, i la guerra

Mon pare tenia un bri de brillantor, avui, de primer explicant-nos coses del vi. En acabar aquesta primera part i veure que no podia entrar a la conversa, s’hi ha queixat: això que dieu, ens ha amollat, voleu dir que té gaire importància, perquè no entenc res, res del que parleu. Efectivament, ell s’hi havia perdut, per torpesa nostra. No entenem que, cada diumenge que dinem plegats, si no fem per convidar-lo a la conversa, ell s’hi sent desplaçat de sa casa, de la seua pròpia casa i de la seua taula. Quan ens n’hem adonat de la directa, ha començat a explicar-nos coses de jove, afegint noms i noms i malnoms i més malnoms, de la guerra a Bétera, quan ell tenia catorze anys si fa no fa.

De la primera part, la del vi, m’ha agradat aqueixa història d’un viatge al Villar amb el carro i una haqueta jove: em van enviar al Villar a per vi, perquè el tio Salvoret tenia faena. El tio Salvoret estava casat amb ma tia Margarita, la germana gran de mon pare. I per això vaig aparellar el carro amb vela i cap allà: vaig carregar el vi d’una bota, aproximadament 800 litros, distribuïts en cuïros, cada cuïro contenia quaranta litros, aproximadament. Traginava passa de 700 litros de vi del Villar. Se m’ocorre demanar-li si era per barrejar-lo amb el nostre —ells feien vi, la família de mon pare tenia vinya i van arribar a fer quaranta botes un any extraordinari.
—No, no, home, a quin sant, el vi no es podia barrejar. Això mai.
Això mai!, escoltava de nou, quan feia unes hores Joan C. Martín explicava que encara avui es barregen vins a València, permissivament, bo i sabent que és prohibit. Completament il·legal, en canvi que uns pocs sangoneres s’omplin les butxaques, davant la ceguesa de funcionaris i polítics de la nova conselleria.

—El vi el veníem on tenia la casa la tia Sabelín, teníem una mena de celler, amb unes botes grosses de vuit-cents litros. En teníem de nostre i del Villar.

Després, mon pare ha explicat que teníem trull propi, no on viu ell ara, sinó on és ca la tia Conxeta, allà hi havia el trull i durant la guerra, vam amagar unes quantes coses. Per primer vegada, jo no li ho havia escoltat mai, ha parlat d’un revòlver (ho ha dir així), un revòlver de sis trets, que van amagar amb més coses en el trull, però quan ho van destapar per recuperar-ho, segons que diu, tot s’havia rovellat. El revòlver i més coses. Les altres coses que van amagar no ha dit què eren.

Una pistola?, li demana, el iaio tenia una pistola? No m’ho havies dit mai. Ja t’ho havia dit, afirma, molta gent duia pistola. Molta, repeteix, o escopeta. Sí, això sí que ho sabíem, que teníem una escopeta amagada que després va regalar segons que ha confirmat a Pedrete, una escopeta de dos pistons que segons ell funcionava a la perfecció. Jo trobe que ací badava, perquè altres vegades havia explicat que en tenien una altra de millor, d’escopeta, però que en anar a recuperar-les a la caserna de la GC, en passar la guerra, van fer tard, i la seua ja no hi era, sinó aquell tros vell que semblava un trabuc pirata, de dos canons que a meitat es feien quadrats, i que fa temps havia regalat.

Han aparegut noms propis i fets que valdrien una novel·la: en van vindre set a casa buscant a la tia (mon pare tenia una tia que era monja), i li van demanar per l’or de les monges. Assegura que la tia no va dir res, però que la van deixar estar, amagada en la cambra, allà on havíem dormit nosaltres després de la reforma: que la tia va esser allà amagada és la primera de les notícies. Assegura que en van pujar set, d’homes armats, però que van deixar la tia en pau, en canvi van matar les sis monges que hi havia a l’asil. I rectors, només en van perdonar un, un que era gros i bona persona. Diu qui va signar la mort de les monges i qui eren els feixistes més temibles i els altres, els rojos més temibles: de primer en parlava dels uns i els altres com uns homes de perill, de l’un costat i de l’altre, i com van anar a buscar a David però es van equivocar i van trobar un germà que no s’havia significat en res, que van matar. Mon pare ens explica que a la nostra família n’hi havia dels dos costats, de rojos i de feixistes, però que els socialistes més forts, els comunistes i els anarquistes, eren uns altres. Ens confessa que se’n van endur un jove a Paterna per afusellar-lo, que ell era un xiquet però que tothom sabia què passava. Noms propis, famílies, dones que llegien el rosari de les quinze estacions, quinze!, al costat de dones que havien sigut rapades i passejades per escarnir-les. He provat de traure-li quants anarquistes coneixia, si recordava que a Bétera s’havia proclamat l’anarquisme, però això el va pillar massa jove… En la balança tinc la sensació que la meua família pegava més en feixista, malgrat que ell diu que em sorprendria d’algunes iaies, malgrat que n’hi havia de molt beates. Sobretot després que vam perdre els uns més que no altres. Potser que tots vam perdre. Després, mon pare va haver de fer el servei militar i, sorpresa, diu que li va tocar de fer guàrdia en el camp de presoners de Portaceli. Recordava fins i tot la consigna que havia de dir, si sentia res d’estrany, mentre vigilava aquell camp… M’he penedit de no enregistrar la conversa mentre dinàvem paella. Els uns deien que sentida, mon pare que per sembrar, jo que bona, no ho sé, en un moment em mire el mòbil i veig que tornem a perdre. Cada vegada perdem, perdem allò principal. Sense remei. Sempre perdem. Sempre.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *