Ulisses20

‘És l’hora d’una política comarcal i participativa al Camp de Túria’

Frederic Ibáñez, Josep M. Jordán i Josep V. Pitxer (IDECO · el Camp de Túria)

Des de fa décades, la comarca ha intensificat la seua incorporació a l’Àrea Metropolitana de València, la qual cosa s’ha traduït en la recepció de població i activitat econòmica, d’una banda, i en una creixent mobilitat entre els pobles del Camp de Túria i els de l’Horta (incloent-hi naturalment València). El procés d’urbanització que ja s’identificava en la dècada dels noranta ha continuat fins els nostres dies, tot i que amb una reducció d’intensitat a partir de 2008, amb la crisi econòmica. Els setanta mil habitants dels huitanta depassen els cent cinquanta-cinc mil de 2014.

Amb aquesta tendència, la crisi ha impactat molt negativament a la comarca: s’han tancat empreses, s’han reduït les oportunitats laborals i hi ha hagut un creixement espectacular de la desocupació. Entre 2007 i 2014 s’han reduït en cinc mil sis-cents els llocs de treball (afiliacions a la Seguretat Social), i ha incrementat la desocupació de dotze mil persones. Si fa no fa, quinze mil persones es troben desocupades en 2015. Cal afegir l’increment de les desigualtats i dels nivells de pobresa.

La situació socioeconòmica va acompanyada del deteriorament dels serveis públics, ara més necessaris que en altres moments. Les retallades pressupostàries, l’esforç insuficient previ a la crisi i el retorn de la població als serveis públics en temps de crisi, són factors que agreugen el problema de la manca de quantitat i qualitat dels serveis. En alguns casos caldrà buscar una coordinació en la seua oferta i la prestació a escala comarcal. En altres, allò adient serà reivindicar als departaments de la Generalitat Valenciana implicats (educació, sanitat,…) una oferta ajustada a les necessitats locals, i caldrà fer-ho amb perspectiva comarcal.

Tampoc no podem oblidar la necessitat de reordenar el desgavell urbanitzador de les últimes dècades. Segurament cal dotar d’alguna coherència comarcal el procés seguit, però també haurem de plantejar-nos la conveniència de revertir a la situació inicial alguns dels projectes.

Una major perspectiva comarcal és imprescindible també a l’hora de dissenyar un pla de mobilitat comarcal. Fins ara la nostra vinculació a l’Àrea Metropolitana ha sigut de caràcter passiu. Això explica que ens hem acoblat a l’estructura radial de l’espai articulat al voltant de la ciutat de València. Les comunicacions més transversals, per tant, han quedat en l’oblit. Caldrà afrontar aquest repte, per tal de conjugar la nostra articulació a l’espai metropolità amb la vertebració i articulació internes.

La situació obliga a actuar, però la resposta s’ha d’adoptar a escala i amb perspectiva comarcal. Els reptes i els problemes són compartits, i molt sovint desborden els límits municipals. Alhora la comarca disposa d’una certa cohesió interna, que no està renyida amb una vertebració en diferents subàrees. Però això no és tot. Al Camp de Túria disposem d’un mapa municipal excessivament fragmentat per incidir sobre la situació actual. Si pretenem que la nostra veu s’escolte en l’Àrea Metropolitana de València, i en el govern autonòmic, caldrà recórrer a una plataforma comarcal.

A hores d’ara encara no hem assolit un grau suficient de coordinació entre les entitats locals a escala comarcal, coherent amb una identitat comarcal excessivament feble. Però no hem de menysprear l’existència d’una mínima trama associativa i institucional, que podria constituir la base sobre la qual bastir una veritable política comarcal. L’ingredient principal de la trama és la Mancomunitat del Camp de Túria, una entitat de la qual formen part quinze municipis (gairebé tots). Cal destacar que la Mancomunitat ja treballa en un ventall relativament ampli d’àrees socioeconòmiques: és un bon punt de partida.

Però no hem d’oblidar altres actors que poden fer costat. Hi ha els sindicats, que a més de presentar una estructura territorial d’actuació, despleguen, per convicció, una intensa acció sociopolítica a escala territorial. També les entitats de l’economia social i organitzacions patronals són presents i caldria sumar-les. I no hem d’oblidar l’IDECO, acompanyat d’altres entitats d’abast i perspectiva comarcals que poden tenir col·laboracions més específiques.

Això últim és particularment important perquè la resposta als reptes i problemes a més de comarcal hauria de ser participativa. Aquest últim és un ingredient que millora la qualitat de les polítiques, però que a més ben sovint és la condició per accedir a projectes finançats per instàncies superiors de govern, com ara projectes europeus.

Per tot plegat, sembla el moment adequat per encetar el procés de conformació d’una política comarcal de caràcter participatiu. Un projecte que han de liderar els ajuntaments, ja siga directament, ja siga en el marc de la mancomunitat. Podríem considerar, doncs, que la tasca realitzada fins ara per la Mancomunitat del Camp de Túria és un primer pas a partir del qual avançar en una triple direcció. Primer, aprofundir en la coordinació de les polítiques locals. Segon, bastir i alimentar projectes veritablement comarcals. I, en tercer lloc, integrar les entitats comarcals distintes dels actors públics, per tal de dotar la iniciativa d’un caire participatiu.

Perquè tot açò fructifique cal treballar en dos plans estretament interconnectats. És imprescindible, en primer lloc, l’impuls i el compromís polític de totes les entitats que s’hi impliquen, siguen públiques o no públiques. Complementàriament, en segon lloc, s’ha d’afegir una tasca de caràcter tècnic, on els especialistes de les diverses organitzacions implicades tenen molt a dir sobre el diagnòstic comarcal i al voltant de com anar concretant la coordinació i els projectes comarcals acordats en l’esfera política.

Cal considerar que ja n’hi ha experiències prèvies en aquesta mateixa direcció, com ara la dels Pactes Territorials per l’Ocupació que al País Valencià es va posar en marxa en el 2000, la qual ha estat força positiva en bona part dels catorze territoris que fins el moment han engegat i alimentat un d’aquests pactes. És cert que amb la política de retallades pressupostàries es va aturar en 2012 el programa de Pactes Territorials del SERVEF, però també ho és que els responsables autonòmics actuals han decidit reviscolar amb més vigor el projecte. A més, no hem de perdre de vista que València, l’Horta Nord i l’Horta Sud ja compten amb els seus respectius pactes. Clarament doncs, amb perspectiva metropolitana, falta el Camp de Túria. A més, si volem estar preparats per aprofitar el probable reforçament de la dimensió territorial en la nova estratègia d’ocupació de la Generalitat Valenciana, hem de començar ja a conformar les estructures comarcals adients.

Sembla doncs que som en el millor moment per tirar endavant amb la conformació d’un Pacte per l’Ocupació al Camp de Túria. És cert que exigiria una aportació financera per part dels ajuntaments, i que el marge de maniobra de les entitats locals seràt limitat. Tanmateix, serà una inversió que es recuperarà amb escreix.

El dissabte 28 de novembre de 2015, l’IDECO va organitzar una Jornada a Llíria amb motiu del seu vint-i-cinc aniversari, amb una taula rodona amb les alcaldesses i alcaldes de la comarca. La invitació no sols va tenir una bona resposta, a més a més les autoritats que hi participaren mostraren una alta predisposició a avançar pel camí de la coordinació de les actuacions locals i de l’estudi de la millor via per començar a crear una política socioeconòmica comarcal. Tant de bo els propers mesos aquesta predisposició els moga a encetar el procés. Si aconsegueixen que s’hi sumen tots els poders públics locals de la comarca, i alhora s’obrin les portes perquè els actors socials i altres organitzacions també s’embarquen en el projecte, segur que d’ací a uns anys ens en felicitarem.

© els autors