Ulisses20

Aaaahhh, la divina comèdia espanola, quin tiberi, quina cassolà de peix, quina plàtera de marisc, quina graella de carn torrà, quin perol de fruita i després dolç, molt de dolç, torrons, neules, coques grosses, coques de moda, orelletes, i llet merengà, ahh, sí, llet merengà de ca Roque… Si, després ja va l’altra cosa, després de la fartera, de la comoditat, de tenir la panxa plena, et trobes la realitat, o ella et troba a tu mateix, sí, amb la panxa dient que potser n’has fet un gra massa, sí, n’has menjat fins que no podies més, has menjat per a tres o quatre dies, com si fores un dromedari, i no saps quina t’espera, no ho saps encara.

És quan tornes a casa, que t’agafa aquell ois, aquell dolor com una punxa llarga, una fiblada terrible, un mal de panxa que et creus tenir l’apèndix malament, no, no es diu aqueixa manera però tant se val, tu havies quedat, havies quedat en algun lloc que coneixes però no pots arribar, no pots arribar per culpa teua, perquè has menjat massa, sí, o potser perquè has xerrat massa, o potser no has xerrat gaire però ho has fet en valencià, que és una llengua vulgar, vulgaríssima, una llengua de carreró, de jugar a trinquet i prou, una llengua de quadra de vaques, d’aquelles quadres amb teranyina, amb melons penjant de la biga, amb les mosques voleiant les tres vaques, en un racó la segadora del canyot, i les cues de les tres vaques balancejant-se, a la dreta, a l’esquerra, a la dreta, sense parar, ara l’un costat, ara l’altre… No pots arribar enlloc amb aqueixa llengua que no és llengua que és un dialecte, un engendre, una palla a l’ull, una palla mental i lingüística.

És per això que et poden pegar, amb naturalitat; estomacar-te la panxa, la cara, el braç, poden pegar-te on els done la gana, on els passe pels ous, amb les mans, amb els punys, amb els peus, amb els genolls, poden pegar-te una vegada, una altra, fins que es cansen i et diguen no eixiràs d’ací viu, sí, això també ho diuen, tenen permís de dir el que vulguen, poden amenaçar-te, poden dir que saben on vius, que és millor que abandones la ciutat, el poble, el país, ells sí, tenen una llengua que sí, que sí que és una llengua amb tots els detalls, els signes, els accents, i la llei, aquesta llengua és, no com la nostra, no, la nostra no sembla que tinga accents, ni signes ni llei, en tot cas té una llei de per riure, perquè et poden pegar per parlar-la, sí, impunement. Perquè sempre trobaran un jutge, i dos, i mil, que impunement argumentaran que tenen la llei, la seua, del seu cantó, i si et peguen per parlar valencià tu t’ho has buscat. Tu els has provocat primer, tu els has fet burla, en fer ús de la llengua que no és llengua, que és un no-res, una merda, sí, una merda i un plat.

És aquesta la situació ara mateix: parlar valencià davant un policia, un GC, un jutge és prou perquè et peguen. Suficient raó. Quaranta anys després de la dictadura. En el segle XXI. Hi ha un estat mediterrani i europeu que permet aquesta llei, és això que diu la seua llei. Si parles valencià, jo tinc el dret de pegar-te. Perquè no em passarà res, si et pegue, si et tanque, si t’amenace la vida. Res de res.

Així és com defensa espana els valencians. Almenys els valencians que parlen valencià. Avui mateix que és el jorn especial contra la violència de gènere, els jutges i l’estat i la llei encara defensen la violència lingüística. És el dret de cuixa, el dret de llengua, el dret de conquesta…