Hamlet era valencià?

Hamlet: —”Oh, doncs corregiu-vos-en del tot. I no permeteu que els qui fan el paper de còmics diguen més d’allò que ve marcat al text de l’obra: puix que alguns n’hi ha que, amb l’objecte de provocar riallades dels espectadors més embretolits, arriben a esclafir riallades en escena, mal que aquell moment toque de fer necessàriament una situació important de la comèdia. Això és mesquí i demostra una mediocre ambició de la part de l’actor que s’hi empara. I, això expressat, ja podeu enllestir.”

Hamlet, Shakespeare, traducció de Terenci Moix, Aymà SA editora

 

A quants exemples de la vida quotidiana aplicarem aquest text de Hamlet? Ahir mateix, a la classe de lectura, uns quants alumnes de secundària (pocs) imitaven el brètol del qual parla Hamlet, feien per perdre el temps davant un llibre, bé, sí, miraven de reüll si vigilava aquesta pèrdua que ells consideraven vital per passar la vesprada, encara com uns infants, per enganyar el mestre han de pensar; sort que una majoria llegia amb un altre deliri sense l’afectació, ni estrafent la comèdia. Llegia per llibertat. Per la llibertat futura.

En aquest debat entre els actors de Compromís, valencians tots, n’hi ha també una part de representació, de força sí, però també de comèdia davant el públic, sense endevinar que el públic ja ha llegit el paper de cadascú, ja se sap l’obra tantes vegades representada, només que voldria gaudir de cada discurs, del contingut, del moment sense haver de passar per molls o ignorants, sense haver d’usar la metzina, ni el floret, ni el punyal… Els valencians sembla que som molt de la pólvora, de la falla, del drama menor, que no arriba a drama clàssic…, no som Plutarc, ni Tàcit, ara mateix. Per bé que hi havia Llull, o Ausiàs March, o Fuster.

Al nord, passa si fa no fa una cosa semblant, entre els comediants, l’actor principal, l’autor del guió…, l’objectiu és un, comú en aquesta obra cabdal de la història catalana del segle XXI, i el coneixement i el passat ja ens ha aportat suficient experiències del drama excels. No calen més incestos ara, ni parricides, ni germans en zel, ni tant d’orgull, si és que tot això ha de portar-nos al suïcidi. Per a la mort en escena ja tenim la literatura; la vida real hauria d’ésser aquesta felicitat viscuda els darrers anys, el projecte de goig col·lectiu, fins i tot en les negociacions finals, el goig, el goig màxim. Ser o no un model fins i tot a l’acte últim. Final

I despús-demà ja escriurem una altra obra, home. Pròpia, en el nostre teatre i amb els nostres actors, amb les nostres condicions. I si volem tornarem a l’incest, al parricidi, a tenir o o no tenir fe… a Plató i Sócrates. A Ulisses. Amb intel·ligència, fins i tot.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *