Pep Ricart i el teatre

IMG_8654 El Micalet teatre oferirà en unes hores l’última de les representacions de ‘Còctel Molotov’, que interpreta Pep Ricart (1961), un dels actors que cada valencià hauria de veure, almenys, un colp l’any; cada valencià noble no se l’hauria de perdre mai, en Pep, si és a l’escenari. I ves que en unes hores el podreu gaudir en aquest homenatge al teatre, a la literatura i a la música, que és ‘Còctel Molotov’. Sí, jo l’hagués batejada ‘femelleta’, l’obra, com més autènticament nostra, per bé que podeu rellegir l’obra com un cant internacional al teatre, ja ho he dit, a la lectura, però també al present punyent i colpidor que representen, per exemple, els contrallums riquesa-pobresa, actor-públic, immigrant-nadiu, panxacontent-famolenc, sense caure en el dramatisme d’excés, que en acabar la funció, podem anar de sopar i gaudir d’un bon vi, per exemple.

A l’obra, hi ha referències a la lectura que caldria apuntar per explicar a l’escola, com n’hi ha sobre la individualitat de la lectura, quan arriba a provocar solitud, més solitud si l’exercici de llegir ha esdevingut per causa de la pròpia solitud, i tornem a començar. Però quines lectures apunta l’actor que són bàsiques en la seua vida, quines metàfores, quin teatre? No, no és aquesta la intencionalitat de l’obra, malgrat que voldríem una aposta d’aqueixa envergadura. Amb tot, hi ha referències de molt de pes, si més no exigents: Fuster, Montaigne, Cyrano, Valor, Wolf…, n’ha dites més, Pep Ricart, actor i director, de Bétera, que en aquesta hora de la matinada, després del vi, no recorde completament. Això sí, li he encomanat que comence a preparar nous monòlegs, que siguen referència universal del bon teatre, de la literatura, de la música, que ens explique des de l’escena aquesta trilogia necessària de la vida, la lectura, el teatre, la màgia, en favor d’un espectador intel·ligent, que voldríem més format, més exigent amb ell mateix, almenys, un colp a la setmana.

Quan escoltem Pep Ricart al teatre, imaginem el teatre que hauria pogut ésser, València, i ves que ell fa referències a autors, directors, músics, cantants, en aquest ullet que llança als responsables polítics d’ara mateix, que, supose, correran demà matí a reservar-se una entrada per a l’última funció. Sí, a l’última part de l’obra, el mag i l’actor es confonen, en aquesta il·lusió que ens fa veure al públic que no omplíem el Micalet —mai no acabem d’omplir res, el públic, almenys mai al gust del que voldrien els actors valencians i aquesta organització del nou Teatre Micalet (recordeu aquella sobre Sakespeare?).

En el moment sublim, el mar, sí, el mar, entra a la sala i ompli tot l’espai mentre ell, Pep Ricart, desapareix de l’escena: ja hi som dins l’escena mateix, fins i tot els més escèptics hi hem caigut de morros. El mar no és una il·lusió, ni ho és el teatre majúscul d’alguns actors, ni la bona literatura, ni encara tanta gent anònima que va fer possible que uns altres pogueren bastir obres mestres: la música popular sobre la qual Beethoven fa construir la sisena simfonia, per exemple, o com Amstrong va bufar la trompeta d’aquella manera escoltant els músics de carrer, o Montaigne va bastir aquells breus assajos universals… O perquè ens declarem fills de la llengua mare, que és la llengua materna de cadascú: pam-pam, pam-pam… El teatre té aqueixa passió, aquest ritme, sobretot entre els actors de teatre: és capaç de construir el món fora del món i dins el món, aconsegueix d’il·lusionar-nos, de fer-nos pensar que, sense, la vida seria més trista, menys artificiosament dramàtica, menys culta, més avorridota.

IMG_8656

Pep, potser que jo l’hagués intitulada ‘Femelleta’, en comptes de ‘Còctel Molotov’, per les referències al teu poble, teatralment universal, perquè potser la femelleta ‘Raussell’ és més efímera en el temps de llum i de foc, ràpida i boja de moviment, seductora d’aquell perfum a pólvora de festa, però perenne en la ratlla que deixa al mur anònim de les nostres vides.

Sí, em sembla que serà això que ens quedarà del Còctel, aquesta força a l’escenari de l’actor Pep Ricart (1961), un regal vehement, apassionat. Dins i fóra de qualsevol temps.

En favor del teatre.

Un pensament a “Pep Ricart i el teatre

  1. Gràcies, Albert, per les teues paraules. M’ho apunte tot. Potser “Femelleta” era un bon títol així que, per la pròxima, et demanaré suggerències. Per cert, Irene i jo ja estem preparant eixe “mini-bolo” per la fira del llibre de Nadal. Ja ens confirmaràs. Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *