Mònica, a fer la mona podemos!

MonicaVinc d’una reunió d’empresaris de l’Horta Sud (que jo m’hi havia infiltrat d’espia), on se’ls provava d’alliçonar sobre el finançament valencià dels últims cent anys i escaig. Els empresaris presents (pocs) han escoltat Vicent Cucarella i s’hi han quedat muts, o gairebé muts; després del primer impacte, han començat a reaccionar davant l’última diapositiva: s’hi veu que, el 2017, quan l’objectiu de dèficit serà zero, cada extremeny d’extremadura espana podrà rebre el doble de diners que un valencià de valència (si encara serà espana). Això és, que en el millor dels casos, d’ací a dos anys, el dèficit valencià pel que fa al finançament no és que haurà millorat o reaccionat o s’haurà equilibrat, no, és que serà una ruïna doble. Potser per això, Mònica vol festejar amb Podemos en aquest viatge a madrit (aquests sí que són espana sense embuts, els mamons). Són els qui decideixen que els valencians no pintem una mona. Ni una ni dues.

Anar plegats amb ‘Podemos’, ara que els valencians hem començat a fer forat a casa, és arriscar-nos a desaparèixer, un altre colp. Una vegada més. D’això, els valencians ja n’estem fets, desaparèixer, tancar la barraca, plegar veles. Posats a tancar, un esport que als valencians ens agrada moltíssim, sembla que Mònica voldria provar aquest risc per a Compromís, en el senti metafòric, almenys en el viatge a la meseta, allà on hi ha las cortes espanolas esperant els valencians per anar-se’n al bar. Anar de la mà de Podemos és un altre suïcidi amb precedents. Sí, els valencians tenim deliri als suïcidis, a ser uns molls, uns pitxafluixa; posats a plegar i tancar, per exemple, hem tancat els trinquets dels pobles, el trinquet de la ciutat, i els bancs valencians i les caixes d’estalvi, això ho hem tancat com si res, com si ens haguérem berenat l’enteniment: naturalment que ens van dir que per això, la nostra economia seria més segura, més forta. És clar, a mans d’ells, sempre per ells tot, el nom, la marca, els diners, allà i als paradisos fiscals dels seus… Per als valencians, una fava. Posats a tancar o a badar, vam vendre’ns les caixes rurals i el camp valencià, sí, també això ho vam tancar a la carrera, per a ser més forts i més segurs, Mònica. També vam tancar a la carrera la televisió i la ràdio valenciana, i ara no sabem com pegar a obrir-les, de cap manera. També vam tancar unes quantes editorials, perquè el llibre valencià no mereixia cap ajuda, com vam tancar el petit teixit industrial, i tanquem els comerços del carrer i de casa per enviar-nos a comprar al centre comercial, al centre xinés més proper, tot això ho anem tancant en canvi d’obrir altres espais menys valencians, però sense que es note la nostra dèria a alçar pols ni remolí, perquè no es molesten a espana ni a la meseta que som valencians però menys, que som valencians, però submisos, que som més valencianets que res, fins i tot per a la majoria de catalans, fins i tot em jugaria que per a la majoria que eren a la via. Els valencians muts i a la gàbia, sense bancs, ni televisió, ni ràdio, ni premsa valenciana, ni editorials, ni camp, ni indústria, ni res… I ara sembla que tampoc no podrem tenir ni veu pròpia, si no és a través de Podemos: mecanguenlamar, mònica.

Els altres, sí, els altres poden cridar, escridassar o anar a las cortes a demanar que ells no poden ser menys, a fer la mà els valencians, diuen, que no som ningú ningú. Els altres poden tenir més i millors recursos fins i tot enmig de la crisi… Et penses Mònica que si pleguem Compromís en favor de Podemos, amb deu o vint representants a las cortes, els valencians començarem a pintar la mona, allà, a espana? Creus de veritat que tenir-ne un de més, o cent representants més, per a Podemos això serà tenir major representació a espana? Representació dels valencians, vull dir?

—Mònica, no pintarem fava allà, ni amb vint ni amb quaranta representants més. Perquè els extremenys, per posar un exemple, continuaran tenint més diner que nosaltres, i CajaMar tindrà la clau dels nostres diners, de Llíria a Olocau, de Picanya a Bétera, de València a Castelló… I Podemos serà la clau de la veu i la paraula, que serà la veu i la paraula de Podemos, mai la veu dels valencians. A espana, ni pintem ni pintarem res, mònica: no pintem una merda (malgrat que una merda siga una paraula lletja de dir, així, davant una vicepresidenta), no pintarem fava, mentre no ens reivindiquem com a valencians, exclusivament valencians, però sense anar enlloc a pidolar. Ací a València i prou. I si volen res, ells, que vinguen d’igual a igual, amb equitat. Pobres però honrats. Mai pobres i submisos, xa. És això que els hem de dir. Nosaltres volem la clau dels valencians. I si la clau són els diners, volem els diners que ens corresponen, i volem la llengua, i la cultura, i el camp, i la indústria, i la sanitat, i l’escola, ho volem tot perquè és un dret, malgrat que en els seus papers, en la ‘seua’ constitució és legal el robatori que cada any cometen contra els valencians (10.000 milions d’euros cada any, Mònica, segons paraules del professor Cucarella). Ells que es queden las cortes, bànkia i cajamar, i la constitució que diu que és legal i molt espanol que els valencians paguem ‘el pato’: que s’ho confiten, tu, ja sabrem ingressar els diners fora dels àmbits corruptes que tots coneixem, i sobretot fora dels rodals de poder de madrid espana, allà a la meseta.

Ara que facen ells la mona, mònica, que nosaltres prou que l’hem feta durant cent anys.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *