L’objectiu és Mas

Espana focalitza l’atac contra Mas. El paquet Spain (el poder polític, el judicial, el feixista, l’eclesial, el militar, els mitjans…) sap que Mas és el blanc a abatre. De l’un costat perquè és el president dels catalans, representa la màxima autoritat de la Generalitat. Representa Catalunya. Representa la democràcia que ens ha portat a través del 9N i el 27S. De l’altre costat, perquè és el líder ara mateix a Catalunya i a espana. De segur que ve d’una història i de no pocs errors herència del seu propi partit, i d’errors greus del seu mateix govern pel que fa a corrupcions i afers poc néts. Però és un líder com no n´hi ha ara mateix. Amb ell, l’oratòria és convenciment, una solidesa del discurs que guanya per damunt dels dubtes d’altres primeres espases, fins i tot a Junts pel Sí o a la CUP,  que encara no tenen aquest coratge tan fet. Tant se val que la CUP haja compromés que no el farà president. Tant se val. En Mas és un cap, sap que té aquest do, en sap fer ús, i té aquell deix de saber fer a cada moment. Sense no seríem ací, sens dubte, malgrat que haja sigut fruit del treball col·lectiu d’un equipàs, de dos equips extraordinaris.

Aquest atac contra ell és un nou error ‘gros’ d’espana, un més, que representa una acceleració del procés d’independència. Tan greu és la pífia, que una altra espurna possibilitaria que Junts pel Sí donés suport a la CUP, no al contrari, i tots dos pegaren per declarar una DUI de la nit al matí, sense manies ni torbacions. Si espana és el que cerca, la provocació com més grossa millor (per exemple inhabilitar el president de la Generalitat, que és de tots els catalans), no dubtem que el pas a la DUI fóra senzilla i necessària. Necessària.

En una segona lectura, la manera de fer a espana no és preocupant, és un malson antidemocràtic de llibre. El parafeixisme és tan a dins de les institucions espanoles que la riota és ridícul i la vergonya el millor dels seus vestits. En aquest estat que encara hi som, i cada dia que passa ens avergonyim de ser-hi, no hi ha dia que no ens sorprenga on són capaços d’arribar: fins i tot que un assassí en llibertat reclame les armes amb les quals podria continuar matant. Per què ens avergonyim?, no perquè siguem més o menys espanols, més o menys del pp (afegiu psoe i podemos, i iniciativa… xa) ens avergonyim perquè la mediocritat política i judicial posa la intel·ligència per terra. De pertànyer més temps, malgrat que siga obligadament a punta d’ensortits, seria tant de demanar respecte i democràcia? Doncs és impossible. No tenen remei. Perquè ni poden ser més rucs, ni més corruptes ni menys democràtics. I viuen en un cofoïsme que es creuen els reis del ball, i del món, i no hi ha remei perquè qui no vol curar-se, ni vol veure res més, no pot rebre ajut. I com no en tenen, de mesura, de decència ni de dignitat, cada dia que passa la cosa és pitjor. Perquè cada dia sobrepassen la línia roja de la democràcia com si fos una frontera que ells decideixen on és, i quan els convé. I on, i a quin preu.

Què farà Mas?, que farà Catalunya demà, amb aquesta nova amenaça?, potser explicar al món, de manera respectuosa i educada, que les provocacions dels pistolers més val viure-les de lluny, que fóra millor decidir passe que passe que volem ser d’un altre món, i que per això hi ha processos i vies que, pluralment i democràtica, porten a la independència: només que fóra per viure en un estat decent, digne, respectuós, lliure. Amb una mica d’ànima.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.