Catalunya ja és imparable
Hem viscut en directe, un altre any, la capacitat dels catalans per organitzar com ningú manifestacions extraordinàries, d’una gernació de milers que passen els dos milions de persones al carrer, comptant-los pel capbaix, perquè no és que no poguesses passar pel centre de la Meridiana, és que no podíem passar per les vores, ni per les voreres (si el nostre era dels Trams menys plens, que no hi cabíem, com havien de ser els altres), de la gentada que s’hi havia aplegat a la Via lliure per una nova república europea, per un nou estat a l’ONU, encara no passarà l’any. Queda el 27S que ratificarà això d’avui: iaios, nets, pares, xiquets, famílies senceres, de quatre edats diferents, multiplicats per milers i milers… un moviment ciutadà, pacífic, il·lusionador imparable, que ja no farà mai més cap passa enrere. En directe, l’esdeveniment d’aquesta diada és d’una impressió impensable, impossible, però a Catalunya és possible, és una realitat que el món ha vist en directe, encara que les televisions espanoles hagen volgut amagar l’esdeveniment, amagant una informació vital que afecta directament els seus telespectadors. Tant se val, nosaltres ho hem vist, en directe (nosaltres que tampoc no tenim televisió), ho han vist en directe milions de persones, i ho hauran vist al món molts milions. Això no ha pararà res ni ningú. Perquè la demanda de llibertat d’aquest poble és un clam tan extraordinari que sembla irreal, és un moviment tan encoratjador que no té paral·lel enlloc… I creix, cada dia que passa creix, i potser que es quedem curts amb una majoria absoluta que vessarà, com un crit a espana i al món d’un entusiasme modèlic, envejable.
Els valencians ho explicarem, perquè els valencians també omplíem el Tram 13, i ja agafem notes per contagiar aquest esperit de llibertat imparable. Per baixar-lo via avall per una autopista que ens costa setanta-cinc euros, setanta-cinc!!, anar i venir. Ves si no és per pegar a fugir.
I no n’hem parlat de l’organització, del voluntariat, dels serveis, de la infrastructura necessària que ho possibilita tot plegat cada any. Quina capacitat, mare, quina enveja.
Quina diada!