Via al país més viu del món

M’acabe d’inscriure a la via. Veure aquella experiència en directe paga la pena, així que, com l’any passat, tornarem a fer l’esforç de pujar a Barcelona, a viure un jorn que serà extraordinari i vital, sens dubte, com ho va ser l’any passat. Aquesta vegada pugem amb el temps més ajustat, perquè hi ha escola a València, és just el primer dia d’escola dels alumnes de secundària, que tot plegat passarà per repartir les vivències de dos esdeveniments importants, si ajustem la vara de mesurar. De l’un, en vint-i-cinc quilòmetres i la rutina del recorregut diari a l’escola, enllestim; de l’altre, passarà de tres-cents cinquanta-quilòmetres, però això serà únic, un jorn especial d’un país que també ho vol ser, especial i nou, així que la dimensió de l’esforç mereix i ens anima a no perdre’ns amb excuses. És veritat que ens perdre’m el matí, una pèrdua considerable, si apamem què va passar l’any passat, i trobe que enguany no desmereixerà ni una engruna, el jorn: la festa que viu Barcelona aquell matí és de les que fan història i no s’obliden fàcilment: una gernació que ocupa els carrers, les places, els metros, els bars, no queda res que no s’ompli, tot és un bull festiu i joiós que és l’espill d’un estat nou a tocar, colles castelleres, gegants, nans, balladors, banderes, músiques, parades, jocs, centenars de milers que ocupen el carrer pacíficament a tocar de la llibertat plena. Una festassa increïble descriptible perquè l’hem vista, tan intensa i viva i gojosa que fóra impossible de creure tota aquella literatura barata de la qual fan ús uns quants polítics: la divisió, la pena, l’aïllament, l’exclusió, la ruïna… És tot el contrari, i la prova per confirmar aital magnitud d’allò que els catalans viuen l’11 de setembre ho teniu a cinc dies: rieu-vos de festes populars, de festes majors, d’esdeveniments esportius mundials, poseu els exemples o l’exemple d’allò que penseu és gran, grandíssim: i comproveu vosaltres mateix aquell país, sencer, concentrat en una ciutat. Feu-ne la prova. No us en penedireu, fins i tot sense ser-ne partidaris d’allò que cerquen, veureu el goig d’un país viu. Ara mateix, el país més viu de tot el planeta. Possiblement. Almenys amb aquell deliri que ho fa viure així, al capdamunt de tot. I si divendres els demanes un per un, a tothom que serà allà, si voldrien viure una altra cosa, ser una altra cosa: ser Amèrica del nord, o Alemanya, o Dinamarca, o Escòcia… diran que no. Que volen viure allò que viuen just en aquest moment. Perquè és la il·lusió més gran, entusiasta i encoratjadora que l’ésser pot demanar. La llibertat de ser, de decidir. Cinc dies. A tocar.