Bilbao, faules d’Isop i de contemporànies (2)

IMG_8004«Un atenés ric navegava acompanyat d’altres persones, quan va esclatar un fort temporal i la nau va sotsobrar. Mentre tots els altres passatgers miraven de salvar-se nadant, l’atenés no parava d’invocar Atena i de prometre-li moltes coses si el salvava. Un dels nàufrags que nedava prop seu li va dir: “Amb l’ajuda d’Atena, sí; però tu mou els braços, també.”

El nàufrag i Atena, Isop, faules, volum I, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1984

 

Els valencians ja fa temps que vam naufragar, i ves que de, rics rics, hi havia uns quants que venien d’herència, perquè els seus avantpassats possiblement ja havien ficat la mà per ells on no tocava, així que, d’aquests, ja en parlarem en una altra faula, però després van venir els que volien fer-se rics rics rics en quatre dies i s’hi van posar en política. Ausaes que van fer diners a cabassos, perquè van trobar unes caixes plenes que, sembla, no eren de ningú. A Bancaixa, al banc de València, a la Caixa del Mediterrani, a la hisenda pública valenciana…, aquests nous rics hi ficaven la mà i treien els diners gratuïtament, il·lícitament, deslleialment, però ells, sí, ells podien fer-se rics a compte dels altres i per compte dels altres. I aquests altres ens encomanàvem als déus, dèiem: déus, salveu els valencians pobres com les rates! Els déus eren a Madrit, sabeu?, allà hi havia qui tenia les claus de les caixes, les seues i les valencianes, i per més que n’hi havia uns quants aldeans d’aquesta tribu valenciana que volien nedar pel seu compte, n’hi havia qui preferia de continuar encomanant-se als déus que vivien a Madrit, perquè pensaven que de les molles ja anaven passant, i vinga precs i salves, i paresnostros, a veure si feien el miracle de salvar-nos, que volia dir no quedar-s’ho ells tot, ni els seus de la delegació valenciana.

 

Així mateix, quan un s’encomana a falsos déus que tenen en propietat constitucional el clauer de les caixes, no ha d’esperar sinó que el miracle, si n’hi hagués cap, sempre salve els seus i los companyeros de la comunitat, els que volien fer-se rics rics rics rics en els pocs dies de diluvi que nosaltres diem riuà. Però mai no salven els pobres, ni les rates, i menys encara els pobres que són rates.

 

Contra-moralina: si en comptes de demanar que ens salven els falsos déus, férem per nadar per compte nostre, potser un dia ens trobaríem aquells a l’infern, i nosaltres podríem viure feliços, banyant-mos amb suc de taronja. Però això, aquells ho adjectivaran d’independència, i ja tindrem el burro en l’herba i Isop rient-se per segles i segles dels valencians.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *