Avui m’he trobat una amiga a les portes de la Conselleria d’educació. Ens saludem amb un somriure (quin moments que vivim):
—No fareu vacances enguany!
—Ja ens hem fet a la idea, però tenim feina important.
Feina difícil però emocionant, és veritat, em dic mentre camina segura cap a l’entrada de la conselleria; una bona colla de gent de la nova política, no faran vacances enguany. Em demane si sabria dedicar tot aquest temps a la política, aquesta fidelitat a un país, altruïstament. Ves que és així com ens imaginem la gent que pren la decisió de dedicar-se a la política i als altres. Però la vida continua i entre més un estiu sever, quin juliol, mare, quin juny i maig… sort que durant l’agost la temperatura canviarà: a Bétera l’agost portarà la festa, les festes majors, i amb l’encaix del nou ajuntament els veïns van servits de rumors, de discurs, de debat, d’uns quants vicis: els costa de trencar motlles, als veïns, d’empomar canvis, d’acceptar cap innovació sense hostilitat. Va passar l’any 1992, quan uns joves provaren d’introduir-hi canvis, i el boicot general va ser de lliçó cruel i antidemocràtica, ordit des de l’ajuntament mateix. La democràcia encara no s’hi havia instal·lat en aquell espai, a Bétera. I encara malda, o triga o se’n fuig.
Però enguany tenim l’oportunitat de començar a dibuixar el futur de la festa també, a partir d’allò clau (què és clau en la festa a Bétera?), extraordinàriament festiu (què ho és, d’extraordinari?), lúdic i cultural (la cultura no matarà l’estupidesa de molts, però ajudarà a guarir-la), fins i tot amb un cert toc tradicional, però sense passar-se. Caldrà intel·ligència, criteri, però, també convicció, que tenir l’ajuntament no és cap broma, i si han aconseguit de guanyar-lo per al poble, uns quants joves entusiastes, per què no han de ser capaços de començar a transformar la festa, per al segle que vivim?
Demà començarem a definir algunes propostes, uns quants detalls imprescindibles, per afegir llenya al bombo, més confeti a la rodà, o més foc si en cal al coet: però no ens deixarem atemorir de mosques ni moscardes, que es creuen que encara manen els franquistes, l’església o l’extrema dreta d’uns quants barracots passats de rosca.
Visca la festa, benvinguda al segleXXI!