Després de Compromís, què?

merenguesCom que el pp té tot de funcionaris a sou que semblen mercenaris en ajuntaments, diputacions i conselleries, el xafarranxo contra els nous governs locals o autonòmics ja s’hi ha declarat: la dreta pega contra el desgovern a través de funcionaris, brigades o fins i tot xixarel·los que no alçarien pols contra els seus examos del pp, per llepons i monicacos. I s’estan als seus llocs amb els braços caiguts, com qui diu, si ja no feia brot, ara menys encara. Damunt, l’extrema dreta mediàtica ataca cada dia amb això i allò, a través del paper, unes quantes televisions locals i improvisades plataformes digitals que a penes si respecten ells mateix. La caverna atia el foc contra mínimes passes d’un canvi necessari, passes tímides, temoroses, de vegades imperceptibles. Així que diuen ‘ah’ la dreta de la caverna ja toca timbal de guerra; de vegades es presenta com falsament democràtica a través d’entrevistes o preguntats de baix cost als líders municipals, periodisme de rebaixa: i els nostres líders que a penes si són unes setmanes al poder afluixen, uiiiii si afluixes, bé sí, diuen que cal ajustar el finançament valencià, que reobriran la TV, que potser no podran amb tots els canvis que voldrien, que caldrà més temps, més què?, més temps per anar ordenant el desordre. Vaja, que com a molt es declaren federalistes, visiten el rei borbó, pregunten pels pares borbons, i es deixen fotografiar així, de submissos del botifarró, i sembla que els toca de dir que espana, aquella vella espana de sempre que ens roba, ens insulta i ens enganya, ens arreglarà la terrasseta, la canal que perd, l’aigüera i l’estiuet, i a setembre ja farem per orientar la tardor.

—Clar i ras: una mel de xurro! (avui estem fins i no volem dir, per exemple, una merda empaperà)

‘espana’ no ens adobarà res, res de res, ni ens canviarà el finançament, ni ens ajustarà les infrastructures mínimes, no ens donarà ni pa dur, ves si són rates, allà, en canvi de continuar robant-nos: com deia Mònica, paguem com a rics el viure de pobres: i els valencians ja eixim a Europa com un solar, com un erm, com un dels pitjors desastres mundials sense haver patit un terratrèmol.

—Què seríem si damunt ens caigués el terratrèmol.

Així que aqueixes bajanades de ‘jo no sóc ni nacionalista’, ‘com a molt triaria de ser federalista’, o ‘negociant amb podemos viurem millor’, són ximpleries de l’alçada del campanar d’Alcalà de Xivert, no apunten gaire fi, que preferiríem major repte, més ambició i, sobretot, joans i joanets, més intel·ligència, i rigor, que el seu esforç ens ha costat a tots plegats arribar-hi, xa, no comencem a punxar la canoa nosaltres: si l’horitzó que esperem els valencians és viatjar en bicicleta en canvi de ser federalistes, o esperar que els Montoros de torn i els seus aligots profeixistes ens determinen res, nosaltres ja sabem anar a cagar a la via.

Però a la via que vagen ells, a cagar, els malparits, que les seues vies sí que són de primera, i no fallen, i són puntuals, i cada minut que tenen tren, i pagats pels valencians, sinyoret federalista!

—Per cert, sap quant de temps passa entre tren i tren a Bétera? Ho sap? I per pujar a Barcelona, sap quant paguem els valencians de Bétera, de Montcada, de Picanya, Llíria, tots els valencians redéu, ho sap? Però em sembla que els valencians, ells ja ho saben, peguem en merengots, ves, més molls que el cagar moll. Que ja és moll.

Caguenl’hòstiaputa! (si astiguerem fins)