Salut i país: plou fins i tot

familia_cristina

El canvi espectacular que es produí el 24 de maig es feu realitat dissabte, amb tants ajuntaments com han possibilitat allò que esperàvem anys i panys, o allò que més s’assemblava al que esperàvem tant  de temps, alguns tota la vida. Així que un quants detalls d’aquest dilluns no són minsos, ni superflus, ni insignificants. És el primer dia d’uns quant alcaldes que tenen el poble i el país com un objectiu principal. No tenen les seues butxaques, ni la ràbia, ni l’insult en el punt de mira, malgrat que ni els mitjans convencionals i molts dels alternatius no saben encara calibrar la importància de tot plegat. Van perduts, desorientats, els mitjans. Però ja en farem de nous, si cal, o ves  saber…

No sé què fa una alcaldessa el primer dia de treball, quan es lleva, es renta, desdejuna, què pensa, que tria, com es pren el café, com vesteix quan ix de casa, com saluda la primera dona que s’hi troba, no sé si n’hi ha ningú esperant-la, si han vingut a trobar-la a casa, si ha telefonat de primer, si ha vingut a peu a l’ajuntament, no sé res de tot això, avui dilluns, ara que ja és mitjanit i fa hores que plou, ah, quin goig, aquestes dones i homes han aconseguit fins i tot això, la pluja, que ploga unes hores, quina saó per al camp… Potser que demà les brigades de jardiners no caldrà que es posen enjorn, sinó a preparar les màquines, les eines, a escoltar l’alcaldessa, tants anys d’escoltar una altra cosa. No ho sé, què farà el primer dia, la nostra alcaldessa a Bétera, potser ha cridat la mare, li ha dit, és el meu primer dia, no ho sé, o ha llegit un verset d’Estellés, o s’ha posat els auriculars amb el coral romput llegit per l’Ovidi, quant que hagués donat per saber-ho, el primer dia de l’alcaldessa, la música, el café, el cigarret (ai, això encara), arriba a la porta de l’ajuntament, qui l’esperava?, l’agutzil?, el cap de la policia municipal?, el secretari?, Busquerra?, Qui? El primer bon dia, benvinguda!, com ha saludat?, què ha dit, quina és la primera frase, la mirada, on va primer?, al despatx, allà on hi ha les oficines, entra?, saluda des de fora, xiula, potser diu, digueu-me Cristina, no cal que em digueu Na Cristina, ni això ni allò, Cristina, què ha canviat doncs, en unes hores?, puja l’escala, el replà, com l’observen?, qui?, qui l’ajuda el primer dia?,qui l’acompanya ara?, el secretari ja hi és amb la feina del dia?, no?, porta una carpeta?, una llibreta?, què porta ella a la bossa, una llibreta, un boli, un diari de com serà aquesta nova feina, aquesta responsabilitat màxima que li ha dipositat el poble?, escriu, per exemple, és dilluns 15 de juny, el primer dia que faig d’alcaldessa… Ai el que hagués donat per acompanyar-la, invisible, d’amagat, per escoltar-la dir això, de primer feu això, bé, expliqueu-me com va això, la feina, vinga, il·lusió, somriure, ganes de treballar, ep aqueixes cares, va, nem per feina, no perdem temps, no perdem ni micona de temps. Va, va. Sona el telèfon del despatx… Sí?, em diuen Cristina, Cristina Alemany, sóc l’alcaldessa. Què podem fer per vosté?

A la foto, la germana, la mare, la tia, la iaia… quatre dones que potser avui no hi pensaven una altra cosa: sí, és el primer dia de Cristina, el primer. Per molts anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.