Ulisses20

Em conviden a coordinar amb Xelo Alòs, què fàcil és fer-ne equip amb aital condició, el lliurament dels premis Camí de la Nòria que organitza l’escola d’adults, enguany arribaven a la desena edició. La segona part de l’acte fa reconeixement de poetes, o músics, o grups, i enguany ho teníem fàcil: enguany en fa vint que Ovidi Montllor fa vacances. Era la seua manera especial d’explicar certes coses. Perquè sempre s’han d’explicar certes coses. De manera especial. Com ara la mort. Fins i tot la mort d’un mateix. Ovidi no només era especial. Era una veu única, tan extraordinària que vam fer curt. Se’n va anar massa prompte, massa ràpid, massa.

Ovidi és un símbol, per la veu: hi entres en un lloc, on hi ha la veu d’Ovidi i tothom sap dir això: ep, la veu d’Ovidi. Un símbol per com va interpretar els poetes, per com va explicar-nos Estellés als valencians. En va fer escola, i avui l’escola, tota l’escola de Picanya, del poble i de poble, li fa un reconeixement. Malgrat que el millor homenatge de l’escola serà llegir-lo, escoltar-lo, aprendre de llegir com ell ho feia, d’una manera excelsa, exquisida, tan extraordinària. Rieu-vos de Finlàndia, jo que en sóc admirador, quan la nostra escola llegesca com Ovidi, no ens haurem de preocupar mai més dels resultats.

Els premis Camí de la Nòria porten avui un convidat especial, únic. Ovidi Montllor. I l’escola en farà un tast, de veus més tendres a veus més fetes. Una activitat escolar per a un gran mestre. Un mestre dels escenaris, de la vida, de la poesia, de la veu, que és també un model de lectura.

Deia ahir Vicent Partal, en el seu editorial a Vilaweb, un monument en favor dels valencians, el següent:

El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge. Des de la derrota d’Almansa, el País Valencià no s’havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig.

Aprofite per felicitar l’alcalde de PIcanya i el seu equip, així com a la resta de formacions progressistes i nacionalistes, que si no ho dic rebente:

El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. I Ovidi n’es un exemple.

Es fa difícil d’explicar què hem aguantat els valencians aquestes dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria. Aquesta victòria s’entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies…

Aquesta victòria l’expliquen les lluites organitzades des de baix… Les víctimes del metro… Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie dels especuladors. Els veïns del Cabanyal. Els resistents per l’Horta. Els qui han denunciat l’especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l’aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l’Amèrica. 

La victòria d’aquest diumenge, porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, Pep Gimeno Botifarra: ‘d’allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià’. Ara amb l’esperança que un dia tot seria veritat.

Aquest reconeixement d’avui també és aquest renàixer dels poetes, de la llengua, de la veu, de l’Ovidi. És el viure d’una escola que no és aquesta que cantava Ovidi (l’escola de Ribera), una escola que cerca la llibertat, la de llegir els seus poetes, de poder-los veure a la seua televisió, als seus mitjans, sense haver de pidolar-ho, ni pidolar-los, perquè volem ser un país normal. Pegant a normal. Sense excessos, però amb tota la dignitat, i l’art que va tenir en vida una de les veus més importats del segle XX.

I per això som ací l’escola del poble, a Picanya, per ser agraïts. A l’home, al poeta, al valencià internacional, una veu comparable a Picasso en la pintura, Kafka en la literatura i Eisenstein en cinema, per dir-ne uns pocs exemples alliçonadors.

Llegirem, en farem la lloa (Vicent Torrent va llegir una carta ‘certificada’ al seu amic Ovidi que és un altre monument als valencians, ja faig la proposta perquè Vilaweb s’espavile a publicar-la) veurem un documental breu sobre el personatge dirigit per una exalumna d’escola valenciana, Andrea rodríguez, filla també d’un poeta i mestre, i acabarem amb una cançó final.

Serà l’homenatge particular de l’escola, de l’escola de Picanya, a Ovidi Montllor.

Perquè volem.