Qui pense que al camp tot són desgràcies…

S’equivoca, erra, o pitjor, no en té ni idea. Al camp no tot són desgràcies, xa, així que si amb els meus apunts sobre el camp he pegat de catastròfic o liquidador o, pitjor, membre del pp oportunista, un llepó, m’heu agafat malament. Vull dir que el camp, malgrat la mala jeia de la política, té una panera de detalls que el fan passador, fins i tot entretés i, en alguns miracles, divertit.

Aquesta vesprada mateix, després d’arribar de l’escola m’he allargat a la partida de Sant Ramon, al terme de Bétera (com els de Picassent, els de Bétera van triar terme en comptes de crisma), allà mon pare té el tros més gran de tarongerar ufanós jove i de bona soca: hi pleitejaven quatre homes, tres d’una edat semblant i el quart més jove, molt més jove, que podia passar per fill d’un dels altres, no cal dels tres. Abans que no endevinaren la meua presència els he escoltat aital conversa que m’ha fet avisar-los que arribava, per si les mosques (avise que són talladors, que per ells és un mot més apropiat que aclaridor). El meu cosí Taron, que en sap més que no jo, son pare li va ensenyar l’ofici, diu que són molt talladors, que la faena no els deixa enrere, i que fan més seguida que molts que coneix. Doncs el que volia dir: que l’un li deia a l’altre: sí, ja veig com has desgraciat aquest arbre, que no veus que és aquesta branca que havies de tallar… L’altre: que no, que no, i el gran, que sense parar de tallar enmig de l’arbre li tornava a dir que així no s’havia de tallar.

Jo m’he avançat avisant-los que arribava, abans no arribés la sang al riu i em deixaren l’arbre pelat, i hem xarrat d’això i allò, com ha anat el dia, i l’escola, com viviu els mestres, sense xiquets, i vosaltres què, tot el dia pegant-li al xerric sense que l’amo us diga res, que no veus si hem fet faena, xe, vols que tornem enrere… Aleshores el cap de colla, Vicent, de la Vall, em diu de colp: què, faran forat aquests de ciutadans? Collons, aquesta no me l’esperava. Així que els llauradors no la pensen que la fan, aquests almenys: ca, dic jo, una moda umflada per les televisions; són el pp disfressats de la pitjor dreta, rància i espanyola… Xe, home, vols dir que no pintaran: una escaldà mediàtica, per frenar l’efervescència nacionalista i d’esquerra… Doncs jo ja he donat cinquanta euros a Podemos, malgrat que sóc socialista, i potser que els en torne a donar cinquanta més: això fan gairebé dos jornals sencers de tallador professional, així que poca broma. Vull ajudar aquells joves, a veure què passa. Home, si ets tan donador, perquè no busques algú de la terra, ací a Castelló se’n presenta un de gran qualitat…

D’ací passem a la figuera que obri i s’escampa enmig d’aquell camp: aquesta figuera demana una motoserra de gasolina. Xa, mon pare diu que aquesta figuera no té amo, però d’ací a tallar-la amb motoserra… Fes-me cas, i a l’estiu menjaràs bones bacores. Això creix i s’escampa ràpidament. De seguida et farà bona ombra, així com la tens s’enforfuguirà. Sí, com la política, amb tants partidets, i televisions, i modes, i tanta por com té la màfia de perdre pistonada: qui, ciutadans? Sí, aquests i el pp són els mateixos, ho diu la premsa. Quina, l’ABC?, i el Mundo, i las Provincias ho diu, aquests, el País, són tots els mateixos, si fa no fa… Xe, diu aquell que volia ensenyar el jove: mou el cotxe que mo n’anem. Sí, fins demà a les vuit. A les set-i-mitja al bar, ens en fem una i cap ací… Això volia dir, la del matí, l’esmorzar, la conversa… Veus com el camp guarda bons tresors. Si hi hagués bon cor, i tinguérem un país decent, potser que fóra millor que cent oficis…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *