Els valencians i els degenerats

Eugeni S. Reig, potser un dels darrers romàntics de la llengua, ha publicat avui un article a Núvol amb un títol que ens interroga sobre la nostra responsabilitat com a parlants i usuaris habituals de la llengua, que ens posa en la corda fluixa, en l’abisme de decidir què en fem, d’una llengua fràgil, sense solidesa, sense prestigi, ni ajuts, ni cap protecció administrativa, cap ni una, ben al contrari. L’administració no l’usa, i si ho fa és per insultar-la, per riure-se’n, per comparar-la a un virus brutós que caldria eliminar. Doncs, això mateix, què en fem els usuaris habituals, i sobretot els mestres encarregats de difondre-la, d’ensenyar-la, d’escampar-la o de protegir-la com mereix?
A propòsit, fa un parell de dies vaig rebre unes piulades sobre el meu particular model de llengua a l’escola, i poc menys que em van dir vell, antiquat, encarcarat per no afluixar a la moda d’assimilar la llengua a la parla, als parlants actuals volen referir-se, com si aquests foren cap model de puresa o de dignitat lingüística, de descontaminació. Naturalment, quan els demane que haurien de recomanar lectures de nivell, traduïdes pels mestres Manent o Riba, Carner o escriptors d’aquest estil, aleshores et diuen més que no un gos podria sentir, perquè escoltar, què voleu potser que el gos no ho puga fer si no és domesticat o entrenat.

M’agrada aquest debat que ha generat l’Eugeni, com a degeneradors, de la llengua almenys, amb aquest símil o paral·lelisme que fa entre allò que ens sembla natural de defensar amb la major de les pureses, en canvi de flirtejar contínuament amb el barbarisme i amb la pèrdua d’un llençol cada llavada que fem, a cada rentada…

He portat l’article a classe i l’he llegit en veu alta. Després l’he passat pel canó i els he demanat un text en defensa d’un dels conceptes que hi apareixen (qualitat de l’aire que respirem, aliments que mengem, aigua que bevem, salut dels éssers, patrimoni històric i artístic, planeta habitable, generacions futures, etc.), perquè un relacionaren després amb un acabament sobre la llengua que usen, l’esforç que en fan quan l’usen, o la facilitat amb la qual deixen d’usar-la en segons quins contextos. L’exercici havia d’acabar amb un repte personal. I si afegien un repte emotiu, la cosa ja semblaria de nota, de lo alto mossén. A veure si us podré oferir res de ben interessant, demà.

 

 

A partir d’ací, un fragment del text per al debat d’Eugeni S. Reig que hem treballat a sisé de primària.

Si algú es preocupa per la bona qualitat de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d’art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l’art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, es burlaran d’ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Un pensament a “Els valencians i els degenerats

  1. Quina feina més lloable la teva, Dasí. Al País Valencià molt (no pas tot) és per fer i (això sí) tot és possible. Disposeu de la meva solidaritat total. Tant de bo les eleccions properes ho tradueixin adequadament. Aquí sí que no hi puc fer res, més que venir a celebrar-ho. On sigui.