4 de desembre de 2006
3 comentaris

El barri


La setmana passada vaig passar pel barri on em vaig criar, i amb els habituals problemes d’aparcament vaig passar per diferents llocs que em van portar records.

El lloc on hi tenia l’escola, que la van tirar a terra per fer un bloc de pisos. L’escola tenia un pati força maco amb una gran palmera.

Vaig passar també pel davant del centre on havia anat al meu primer esbart, hi havia fet teatre, començat a jugar a escacs, al futbolí o a ping-pong, i on havia après com es revel·laven les fotografies.

El torrent que ara és asfaltat però abans era de terra i el dia que plovia molt els nens de classe que hi vivien no venien. En aquell carrer hi havia un parell de descampats on hi jugàvem i fins i tot s’hi va trobar un refugi de la guerra.

El bar del costat de casa on més d’una vegada m’havia hagut de venir a buscar el meu tiet, o la granja on em va dur un dia el meu pare a berenar.

I res, que de vegades fas passejades per alguns llocs que et porten molts de records!

  1. Aaai (suspir), que alguns d’aquests records són compartits. M’has fet tornar mentalment 20 anys enrera i m’han vingut al cap un munt de records bonics (sí, els bonics sempre són millors), com ara les partides d’escacs que jugàvem al bar de la piscina … Res, que m’has fet posar nostàlgic.

    Un petó.

  2. Ei la foto és Can Mariner al carrer d’Horta. ¿Ets hortenc tu també?  Jo vivia a Peris i Mencheta i feia vida al bar Quimet de la plaça Eivissa i als salesians de més amunt. Hi tinc molts amics i els pares allà encara. I molts records, evidentment. I fotos, i revistes i articles de diaris etc. Amb uns amics vam fundar el Centre Històric d’Horta, però a pesar del nom seriós, era per fer conya i divertir-nos. I fins aquest any mateix he escrit a la revista Hortavui. Després em vaig casar (fa / anys) i vaig anar a parar a Girona i ara visc a Celrà. Estic en la quarentena. Potser ens coneixem i tot.  

  3. Doncs si, per un moment en tenia dubtes però després ja he
    vist que si, que era aquella antiga masia que hi pujant des de la plaça Eivissa
    direcció al carrer Campoamor. Un casalot que sempre m’havia fascinat des de
    petit, sempre que hi passava em preguntava quins antics secrets duria amagar. Una
    mica alarmat per les notícies que sentia sobre els intents especuladors que
    volien convertir-la en pisos de luxe, aquest estiu vaig fer un itinerari nostàlgic
    com el teu, Rosa, més que res per recórrer pam a pam tots els racons que em
    transportaven a una època, perquè no dir-ho, més feliç: l’antiga escola de
    Mestre Dalmau (no enderrocada però ara hi viuen); el Turó de la Peira, que era el nostre
    pati preferit de jocs; el centre parroquial, on fèiem les obres de teatre, o
    fins i tot el supermercat del carrer Porrera on anava amb l’avia a fer la
    compra.

     En general tot era al seu lloc, malgrat alguna excepció
    dolorosa. El barri no ha canviat pas tant. I la veritat és em va alegrar molt. Ja
    fa 10 anys que en vaig marxar i no hi ha dia que no me’n enyori, el meu somni
    es tornar-hi algun dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!