Fiqueu-vos la medalla clemenules

Acabe de cobrar les clemenules d’un camp de quatre fanecades girat també amb una varietat de satsumes velles. Del total de les clemenules pesades i venudes m’han donat un taló (mon pare no diu mai xec) de 230 euros. Calcule el total d’arroves i els diners lliurats, visca la senzillesa de la matemàtica, i en trec la conclusió final: a cinc cèntims el quilo. Ah!, m’exclame, mateu-los tots, mateu els compradors, els corredors, els comercials, els aclaridors, els amos de l’aigua, el venedor d’adobs, el tractorista, el xofer del camió, mateu-los!, A cinc cèntims! Mateu-me a mi també, per idiota. No, no, no faces l’haca, home, fóra més senzill tancar l’aixeta i deixar perdre el camp, com ja han fet milers de llauradors valencians, farts que els furten, que els enganyen, que els peguen pel cul, farts de lladres o de gànsters, els llauradors, contents del president Fabra, que damunt la ruïna, se’n burla lliurant la medalla ‘clemenules’ al borbó, en canvi de ser molt solidari (!) amb els valencians.

Ah, això deu ser el tema d’una falla: els llauradors s’arruïnen però viuen feliços de tenir un reiet amb una medalla en forma de clemenules, perquè el món ho ha de saber, aquesta medalla lliurada regalada besada beneïda, té forma de taronja, xa… O m’ho sembla que la té, encara que jo no l’he vista. Un llaurador és massa desgraciat, massa poca cosa per veure-la, la medalla (ni pensar-ne de rebre-la, uii, això fóra impossible).

Sí, fóra més senzill deixar perdre el camp valencià, abandonar-lo perquè es convertesca en desert, un erm, un terme abandonat, brutós, lleig, a l’atzar d’aquesta política de vint-i-cinc anys de pp que ens ha arruïnat completament, als valencians, al camp i als llauradors sobretot. Atònits encara per aquest llepó d’en Fabra, llepafils o mitjafiga que ho trie ell, que lliura medalles com si aquell borbó usurpador, hereu d’un assassí de valencians (felipV), ens hagués regalat res, si no és en canvi de demanar-nos que continuem pagant-los sou i putes de son pare, o els continuem pagant-los subvencions d’un cunyat creminal, i no sé quantes vergonyes més no es destaparan, en canvi de no res, una altra medalla vergonya, la dels valencians, que podem regalar pel preu de la nostra derrota i liquidació.

Vint o vint-i-cinc anys de política per deixar el camp valencià en un caos pistoler a mans dels tirans del comerç consentit de polítics i jutges, i encara gràcies d’aquests cinc cèntims, ens avisen, podria ser pitjor: podríem haver deixat les vostres clemenules a l’arbre, com hem fet amb uns quants milers de llauradors resistents, que encara els sabrà mal, de tancar la parada i deixar morir l’escàs patrimoni guanyat amb dues o tres generacions, homes que, potser, continuaran votant-los, malgrat que els mateixos desgraciats que els han ofegat, els deixaran sense collita, sense camp, sense possibilitat de continuar un any més. ‘Fes el que vulgues, fill, qualsevol cosa, però llaurador, mai!’

Vet ací el millor consell, per aquest desastre de territori, de camp valencià, d’agricultura fallida, de desordre ordenat perquè uns quants, uns quants lladregots del pp ens xuclen la sang, ens deixen amb un pam de nas: la poca vida d’uns vells que els queda res per morir-se en pena, juguen a cartes amb uns altres vells, jubilats, perquè és diumenge, els pocs llauradors que són vius, en aquest poble, en aquesta comarca, en l’altra veïna, juguen a cartes i tornen de nits a casa explicant-se que la vida és així, una derrota, que no hi ha remei. Que ells no han conegut una altra política, ni bona ni dolenta, cap, que els haja afavorit mai, mai de la vida. La República no compta, que sigué massa breu, hem conegut la dictadura, la transició, una misèria i una altra. Això han conegut.

Mentre aquell polític representat del pp i dels valencians, hereu d’uns altres presidents pocavergonyes que es van gastar els diners en Terres mítiques, cotxes ferrari o pensions de lo alto en canvi de deixar-nos nets: als llauradors la misèria —Zaplana, Camps, Olivas, Fabra— quin rosari de mediocres, que calia aquesta medalla o vergonya per evidenciar quin provincianisme ranci vivim a mans del pp, submís, de viure agenollats, apallissats, indignats, perquè en aquest territori els creminals arriben a dalt de tot de la política, són els màxims representants nostres, dels valencians, en canvi de deixar-nos pagar les clemenules a cinc cèntims… I tornar a casa derrotats.

Aquests llauradors ja no somien de nits, no els queden forces per somiar, ves si són més allà que ací, que si pogueren, de segur que pensarien, sí, podrien començar a pensar, pobres, que ningú no els va ensenyar mai això, com podien pensar, què podien fer si algú els aixafa el tros, els furtava l’ànima: Ca, ells són de dretes, sempre han sigut de dretes, això els ho va ensenyar la dictadura, i que no es pot fer res, res de res, contra l’atzar que els ha tocat viure. Esperar, esperar fins que els toque l’hora i descansar, perquè ningú no els continue apallissant. Cada any, cada collita, una vida sencera. Una vida.

A lo manco, podrien somiar això, però després direu que és una burrada, un exabrupte, un pecat, un mal pensament, i hauríem d’anar a confessar-se, amb aquells rectors que mai els parlen perquè els puguen entendre: ah, sí, podien pensar per exemple: que ja podeu triar per quin dels set forats del cos voleu que us estaquem la medalleta clemenules, senyors de la generalitat i la borbonia, perquè nosaltres ja ho tenim clar, sí, ho tenim clar i ben triat.

 

 

Un pensament a “Fiqueu-vos la medalla clemenules

  1. M’ha impressionat aquest text Albert.
    L’any que ve podríem fer una campanya a Esparreguera per vendré-us les quatre fanecades de taronges. Estic segur que molts pares i mares en voldrien i estarien disposats a pagar-les un xic millor.

    Una abraçada
    Patrici