Foc al clero i plantar vinya (7)

Tenim un pacte franquista amb el vaticà, signat per l’estat espanyol el 1976 que cap polític psoesialista o pepero no ha posat mai en dubte. Un pacte que afavoreix això que ara passa, que torne la missa a l’escola, això que ha passat des de l’any quaranta del segle XX, que l’església mana, governa i ens envia al passat a viure la catacumba o la prehistòria. A Roma, malparits!

Els bisbes s’han queixat molt, moltíssim, que una part de la societat pose en dubte la credibilitat de l’església catòlica, a l’escola, com un servei públic d’obligada oferta. I amenacen, ens amenacen, argumentant que no som laics, ni ara ni mai (perquè ells consideren que els anys de la República, aquell període tan breu), no ha existit sinó com un pecat capital. Amb els seus mestres, poetes, músics, polítics… un pecat tots plegats. I l’excés de democràcia exhibit, l’infern, directament.

Saben el poder que tenen, els bisbes, d’una església atemorida, esclava, que plora cada setmana de passió com si tothom fórem, no ho sé, màrtirs de l’evangeli o no sé quina cosa pitjor imaginar. Ens tenen tan agafats, els bisbots, la conferència i tots aquests vividors de la sotana i l’escapulari, que ja la poden fer grossa, grossíssima, que ningú no els enviarà al calvari, de nou, perquè ells en són fabricants, d’un calvari etern.

Faltava aquesta cirereta del BOE, en aquell article que diu: solament déu és capaç de fer feliç l’home. Sense, l’home serà un desgraciat, una ànima esgarriada, perduda en el laïcisme o ves a saber. Un follador ocasional, a tot estirar, una pena. Un home sol. Un home.