Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 8 de gener de 2015

Montaigne (1) Intolerància i fanatisme

Ahir mateix encara sense haver llegit res sobre la notícia que ha trasbalsat occident, per aquest atac contra la llibertat tan difícil de qualificar, proposava la lectura d’un llibret sobre els assaigs de Montaigne, Un été avec Montaigne, que ací no sabem per què han traduït per Quaranta nits amb Montaigne, que l’autor recomana de llegir a pessics, de nit, un mos a cada nit, i el primer, justament el primer pessic que l’autor titula ‘El compromís’ tracta sobre ‘Allò útil i allò honest’, la moral pública, el fi i els mitjans, la raó d’estat. Pel mig hi ha Maquiavel i el realisme polític, perquè la nostra realitat, política, cívica, social, és maquiavèlica, la valenciana expressament. Però això d’ahir a París ens ha deixat sense reacció. El maquiavelisme autoritza a mentir, diu aquest primer capítol del llibre sobre els assajos de Montaigne que tant recomanava Fuster i, més tard, el professor Vicent Alonso. Autoritza a mentir, a faltar a la paraula, o a matar en nom dels interessos de l’estat. Ho diu així ‘Matar en nom dels interessos de l’estat’; no sé si n’hi ha cap, cap ni un, d’estat que pot alçar la mà, si els demanes per aquell joc de ‘Que alce la mà qui siga lliure d’haver tirat…’ Lliure de no haver enviat algú a matar per interessos d’estat. Per exemple, n’hi ha ràdios, militars, polítics del PP que han dit públicament que si Catalunya demanés la seua llibertat, per raons i interessos d’estat, ells, els que ho han dit, estarien autoritzats a matar. I cap jutge ni tribunal, ni ningú no els ha dit res, res de res.

Encara estem tan impressionats per aquella matança d’ahir.

Montaigne no va cedir mai. Mai. Diu el llibret que just ara recomane. Ell rebutja pertot l’engany i la hipocresia. Ací n’hi ha polítics que han rigut la matança. Per qui eren i què representaven, aquells periodistes, humoristes, dissenyadors. Montaigne, en canvi, no hagués rigut. Perquè ell deia el que pensava, tal com era, sense fer cas de la moda o dels usos de l’època. Segle XVI. Ell preferia el camí obert, la franquesa, la lleialtat. Era del parer que l’objectiu no justifica els mitjans. No estava disposat a sacrificar la llibertat, la moral privada per la raó d’estat. Mai.

Diu Compagnon per boca de Montaigne, o a l’inrevés, que quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se’l creurà ningú. No sabia que això, al segle XXI, en aquest rodal de país o estat que ens governa, no té valor. Cap valor. Ací un home ens pot mentir una vegada, una altra, una altra encara, una altra…  I ves que encara no sabem el mal que han fet aquests emmascarats per fanatisme i intolerància. Com cada dia, a Gaza, a Síria, a Afganistan, a Txetxènia… Jo què sé.

Acaba el trosset triat per Antoine Compagnon, que durant un estiu va parlar de Montaigne a la ràdio (a València no es que no deixen parlar de filosofia a la ràdio, és que ens prohibeixen la ràdio en valencià, i la televisió, malgrat que alguns polítics del pp van dir anit, molt hipòcrites, que no es podia atemptar contra la llibertat, ni a França ni ací. Però que ací no corríem perill contra la llibertat, que ja s’estaven ells tenint-ne cura).

Naturalment la sinceritat, segons Montaigne, la fidelitat a la paraula, és un comportament més profitós, encara que no es tinga tirada a l’honestedat per convicció moral.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent