Ulisses20

El segon dia de Nadal encara conserva entre els valencians un cert aire festiu, poc, que aquest és un altre dels indicadors que els espanols van bescanviant-nos, fins i tot el calendari, ves si arriben a ser malparits.

He començat ‘El riu dels ulls’ i he apuntat algunes frases. Unes quantes idees; també m’he fet algunes propostes. Res d’important, si més no. He baixat a l’escola per revisar com anava la plantà d’arbres de les noves jardineres del pàrquing, he aprofitat per endreçar quatre papers del despatx i he tornat a casa a dinar amb la família. El segon dia de Nadal dinem l’altra part de la família, un nombre estret, escàs, tanmateix la taula era esplèndida: allipebre, i llangostins, i escamarlancs, i sípia… i un vi rosat extraordinari, malgrat que tenia l’etiqueta de biològic o una cosa semblant. Com que el meu sogre es delia per l’allipebre n’hem parlat abastament, fins i tot hem recordat que va ser un dels dos desitjos que demanà, abans de morir-se, tastar un plat d’allipebre. La meua sogra baixà a posta a fer-li’l, i el provà amb un quintet de cervesa. L’últim dia que va eixir de l’hospital vam anar a vore els tarongers, i ell engrapava les rames i les fulles, la meua sogra diu que ho feia perquè s’acomiadava del camp; aquell dia vam dinar arròs, i se’n va fer dos plats, xa, li van sentar com un tir, però lo que va davant va davant… No ha sigut un dinar trist, no us penseu, però com era un dels dinars que ell vivia amb fruïció, l’hem anat raonant amb detall. Amb els torrons de Casinos (la crisi i uns preus excessius han acabat amb una part del miracle rural?), el café, i les estrenes, que hem passat un altre dia de menges abundoses. He baixat a veure mon pare, que ja havia sopat, i hem compartit una pel·lícula de l’oest, Xambó parla de com ens van enganyar de menuts, amb els indis i els vaquers; en aquesta no n’hi havia indis, però els tòpics, i el ximplisme, són si fa no fa la mateixa cosa, encara que pretenia tenir més detalls, com ara la brega pel territori… Entre els valencians també vivim un ximplisme brutal, i una política carregada de tòpics, de lladres, de corruptes: Rafa Xambo al seu ‘Riu’ en trau noms i llinatges perquè no et pugues perdre: no ixen tots, però els que ixen són fillsdeputa sense discussió.

No te’n vas a sopar, m’encomana mon pare com si digues, ep, a ta casa. I jo li dic que sí, que ja és hora, però que he dinat tant que potser me l’estalvie. Però és gairebé mitjanit, i no fa tant de fred com anit, afig. Abans d’anar-me’n em demana si la lluna ja és creixent, però no he sabut què dir-li. Ho és?

N’hi ha els records, el dietari, poemes, referents literaris, musicals, cinèfils, en aquest llibre del sociòleg i músic Rafa Xambó… que no t’avorriràs ‘sense el pressentiment de l’amor i de la mort, l’individu s’avorriria ja en les entranyes de sa mare…’ Emil Cioran

Demà vindrà a Bétera, Xambó, a parlar del llibre, dels records, dels compromisos, dels referents, dels músics, dels llibres… n’hi ha homes que poden parlar de moltes coses.

He pujat a casa per cloure aquest segon dia de Nadal amb una lectura més atenta, amb un comiat com cal d’un jorn que és una reivindicació d’indentitat, un altre patrimoni que ens voldrien furtar. Que demà, en realitat d’ací unes hores, presentem ‘Un riu sencer d’ulls’ de records, de compromís per la literatura i per la vida, a l’Ateneu. Com un solatge.

Escriure també és recordar els teus.