Ulisses20

Aquest viure amb naturalitat cada dia, que ens explicava anit David Segarra en presentar el llibre ‘Viure, morir i crèixer a Gaza’, a l’Ateneu de Bétera  no sen’ns feia fàcil de creure. A Gaza, particularment, no. Però el David era allò que volia dir-nos, que la gent a Gaza ha de viure amb naturalitat aqueixa violència que pateix, la presó més gran del món, 40 quilòmetres de llargada per 10 d’amplada, si fa no fa. Una presó a l’aire lliure d’on no poden eixir, ni entrar, ni res de res, així que encara se’ns feia més difícil la naturalitat. Però ves que les imatges del seu llibre, que n’hi ha a manta i d’impressió, volen transmetre aquell passar de cada dia, al camp, a l’escola, al treball, a la platja, amb un somrís que nosaltres també voldríem, això sí, en edificis runosos, colpejats per canons, o míssils, o metralladores que han deixat el rastre per sempre, en aquell territori. A les cares, a la mirada, és cert que no manquen somriures, ni gestos, ni expressions que conviden a creure-hi. Segons el periodista Segarra, Gaza és un dels territoris més cultes, ordenats i transquils del món (exceptuant-hi el temps de guerra i de violència imposada per un enemic extern), tret que cal anar al camp, a l’escola, a comprar, amb el neguit que, qualsevol moment pot ser l’últim. I encara volia tansmetre’ns, David, que allà, com ací, qui escampa què passa és un model de periodisme que pretén falsejar la realitat. Com ací. Va proposar-nos l’exercici de pensar com ens veuen als valencians, ara mateix, els nostres veïns…, doncs possiblement pensen que tothom a València és corrupte, que vivim sense treballar, de la martingala i el pot, xuclant de les butxaques d’un pp de mamons tocaguitarres. Però la realitat dels valencians no és aqueixa del teatre de cartró al qual ens ha abocat el pp, que ací n’hi ha que són de rigor, treballadors, estudiosos, homes del camp i de la indústria (quan n’hi havia) de la cultura, de la festa, és clar que sí, així que tampoc no hauria de costar-nos tan creure que a la franja, la de Gaza, aquell viure també fóra possible.

hayat, sabr i shukr, perquè la vida continua.