Ulisses20

La Plaça del llibre és una iniciativa d’unes quantes llibreries valencianes per potenciar els espais i el temps dels llibres, per escampar-ne un contagi providencial de lectures, autors, encontres i dinàmiques en favor de la cultura. València, deia avui el poeta Casasses, té més cares que no les que presenten uns quants titulars a Barcelona o a València, i aquesta plaça a dins de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània n’és una prova del rostre polièdric dels valencians.

Avui mateix, que veníem amb els xiquets de primer de secundària a escoltar la Laura Borràs parlar sobre Vinyoli (canviaria tota la meua poesia per un vers de Vinyoli, va deixar escrit Espriu) ens hem trobat un grapat de sorpreses que pagaven l’esforç d’abandonar l’escola i pegar ‘cap a palacio’, que diu Alcover en les rondaies. Abans d’entrar a l’Octubre, encara a l’autobús, explicava aquelles paraules del pròleg a la Poesia Completa de Vinyoli que fa el poeta Enric Casasses, un home singular, potent, que Vinyoli és d’una dimensió en literatura com Beethoven ho és per la música o Rembrandt per la pintura. I Maria Llabrés m’avisa que n’hi ha un home a la plaça que diu que és qui ha fet el pròleg: collons, Casasses! I ens hem fotografiat. Però és que a la barra del bar d’aquella plaça hi havia en Sarrià, i més ací Tomàs Llopis, i Nuria Cadenes que ahir ens regalà no sé quin llibre estrany, i Laura Borràs que no arribava, i ja era l’hora passada així que m’he atrevit a demanar a Manel Rodríguez Castelló, un altre poeta gran, d’Alcoi, que venia des del seu institut Ferrer i Guàrdia, que preparés una lectura improvisada: és feta sa barrina! I comença de llegir un Vinyoli que ens endinsa en la poesia gran, interna, sobre la mort, la vida, l’amor, el paisatge, la incertesa… Després convida els seus alumnes de València, i els d’Albal i els nostres de l’escolagavina, i Clara Meiguan alça el braç i demana per llegir un Vinyoli improvisat, a primer colp, que provoca un aplaudiment general en la resta dels joves que omplim la sala d’actes de l’Octubre. Apareix Laura Borràs, finalment, que fa trenta minuts de presentació ben feta, correcta per a la dimensió que t’atresora, però no aprofita el potencial d’uns joves batxillers que havien enginyat aquell recital en favor de l’Any Vinyoli i la gran literatura, amb l’esforç que representa per a les escoles enviar joves a la ciutat. Una llàstima, malgrat que hem viscut un matí excels, de llibres, autors, encontres, llibreters amics i encara millor: unes ganes de continuar llegint el cap de setmana com feia temps no patíem: perquè ho deia Laura, que Vinyoli és desig, un deler de passió i paraules, de tenir-ne cura com solament saben fer els poetes.

Encara em fa tremolar l’emoció viscuda aquest matí. Per molts anys.