Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Vespes d’olla

monpare

 

Diumenge vaig fer la segona expedició suïcida contra el vesper d’olla que m’ha esclatat allà a Sant Ramón, al terme de Bétera, enmig d’un hort de tarongers Nàvels Washingtònies. Unes vespes de la varietat germàniques, supose, de nom popular vespes d’olla, que mosseguen i provoquen un dolor de dies. Mon pare vos ho podrà explicar millor perquè volgué fer-se el xicot valent amb l’aixadeta i un casc de ciclista jovenívol amb ranures per on se li escolaven aquelles vespotes enviades pel dimoni. El cas és que el van fer córrer cames ajudeu-lo, pobre, que té noranta-dos anys i amb la bici encara enganya, però peu en terra el passen caragols i vaquetes, que coixeja ringo-rango com si caminés a la xisclera, que l’edat, i no el pes, ja no enganya, encara més d’ençà d’un lleuger ictus que ja us vaig explicar. En aquesta segona expedició jo portava la roba de matar, granota gruixuda de tirar coets de primera divisió, casc de motorista i reixeta de filferro, tovallola al coll, botes i una motxilla matabi carregada de gasoil A, ep, ja sé que és el primer que ens desaconsella el seny, però trobe que telefonar al 112 per tan poca cosa no és oportú, així que allà que me’n vaig de nit i comence a vestir-me i a descarregar les eines principals: l’aixada, el fes, la motxilla, el gasoil A, les misteres (dues per si en fallava cap), i au, foc a la petroliera: i colps de fes i terra enfora, i foc a Sant Ramon, i pobre plantó jove malgrat que el vaig protegir amb cartó i un sac, i vinguen foguerades i colps de fes, i l’aixada que apartava la terra i res, res de res, que no en trobava ni rastre, cap de vespa ni de l’olla, no sé si haurien pegat de dret a l’infern o se’n reien en un costat mirant-me com suava que em moria, de la pudor del gasoil, la calor de les flames, la roba gruixuda, els colps de fes, quina eina més creminal, una hora i mitja llarga sense parar la guerra…

Què, què us penseu que haurà passat? Doncs diuen algunes informacions de la Societat catalana d’Història natural, com ara la del Mossén Lluís Vilarrubia, que potser n’hi haja mil, o cinc mil, o vuitanta mil fins i tot, en el niu, però jo no en vaig vore sinó dos o tres mig mortes de por pel meu aspecte, que no sé si aquest remei de matar vespes a canonades de foc valdrà de res. I ja continuaré narrant com ha quedat el vesper i l’olla germànica que jo he ajudat a obrir com un nou cràter entre tarongers. Si n’hi ha tercer capítol i més aventura ja ho explicaré.

—Mon pare, què teniu?

—Caguenlapenanegra, xiquet! Si tinguera vint anys menos!

[he de confessar-vos que, de xiquet, a mon pare li va picar un aliacrà (un escorpí) i pegà a córrer cap a casa, deixant-se carro i haca al camp. A meitat camí es para, es mira el dit diu redéu i torna cap al camp a la faena. Xa, no en feia gens mal ni res.

Una altra vegada, plegant garrofes al Brucar, som a la primera garrofera, que ens acabàvem de posar, alça una llauna i xas, se li agafa un altre aliacrà al dit i ell se l’auixa com si res a terra, nyas. I continuà plegant més content que un gínjol, com si res, que ja tinguérem conversa pa tota l’asprà. És clar que jo plegar plegava, però no vaig tocar ni llaunes, ni pedres ni herbotes ni res, garrofes solament, i ell que ho veia, no parava de riure i d’explicar-me allò de quan era un xiquet… No sé si encara faran homes més valents.]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar, camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent