Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El país i l’escola

 

 

El país és la peça bàsica, el tot, la columna vertebral que després vestirem a la nostra imatge i semblança (això sembla que em queda bíblic). Fins avui, i tret d’un quants àmbits, la semblança era trista, pobra, engronyada. Potser perquè som d’un estat que s’ha entrenat com cap altre a viure amb una pobresa espiritual que aborrona. I amb poca cosa que hem pogut esbrinar, han eixit tot de draps bruts que l’afaiçonen. La nostra part territorial, del país del qual parle, no penseu que és gaire diferent pel que fa a allò més visible fins ara, potser perquè fins ara mateix no ens deixaven ensenyar gaire res més, que a poc que trèiem el cap ens pegaven bastonada.

Però el present ha girat 180 graus, perquè tenim l’oportunitat de dibuixar com serà el nou país, a partir de com és en una part que era amagada, que nosaltres mateix no créiem possible, fins fa tres anys i un dia. Ara tenim l’oportunitat de dir com ho volem tot, exactament tot. I aquest és un dels majors reptes que podem viure, entre persones i formant part d’aquest nou país.

Avui mateix s’incorporava a l’escola el quart dels territoris, Catalunya. Ho feia no exempta de vindicacions, problemàtiques i concentracions dels sindicats majoritaris. Les Illes són de vaga, avui justament, contra la tristesa d’una consellera i un president que voldrien aterrar l’escola, si no és una escola a la manera com elles l’entenen: allunyada de la llibertat de Rousseu, dels principis de l’Escola Moderna de Ferrière i contrària a les Invariables de Freinet, per posar tres exemples contundents de grans pedagogs. Els mestres de les Illes tornen a guanyar el carrer cansats dels atacs a la llengua, de tanta incomprensió i d’un desgovern vergonyós; no sé si mai havíem viscut una generació de mediocritat política tan alarmant, d’una gernació d’aprofitats que fan anys no tenen principis.

València va començar la primera, el curs, i aquesta setmana ja ha convocat manifestacions per l’escola pública, contra els despropòsits de decrets i lleis que pretenen unificar i eliminar la diferència i la diversitat. Hi demanen la dimissió de la consellera, que penja cap per avall en manta cartells, com el borbó. Sobretot perquè la llengua és en la punta de l’atac del pp, se n’avergonyeixen de no ser monolingües, fins i tot públicament demanen perdó per xerrar valencià. Els grans mestres Pestalozzi, Steiner i Ferrer, ja explicaven la necessitat de llibertat de l’escola, d’enriquir els currículums, de la independència dels centres. Tot plegat, a Finlàndia sembla que funciona, no solament en resultatst acadèmics, sinó en valors dels joves. Espanya vol clavar el clau per la cabota, com més fracàs més s’entossudeixen a continuar castigant l’escola, malmetent-la i assejant-la. En benefici d’interessos particulars i contra alguns consells que Europa fa anys li indica que no funcionen. Tant se val que els albardes com no, són rucs i ens volen rucs.

L’escola serà cabdal en el nou país, en un país nou, els seus mestres seran una de les claus. Esperem que ho tinguen en compte des del primer dia, els polítics, en aquest nou estat que es dibuixa. Si amb tot de falques, l’escola catalana ha sigut capdavantera, amb més raó ara l’horitzó no té excusa per a l’admiració.



  1. “Hem d´escriure el teu nom reiterat en els murs
    de tots els pobles, per tot el país
    perquè Madrid no oblide el qui més ha patit.
    Entre tants com patim l´absurd del poder,
    i creixerà com les parres diürnes el sol.
    Et recordem.”
    V.A. Estellés, Exili d´Ovidi.
    Traducció :
    ” Cuando el gran señor pasa,el campesino sabio hace
    una gran reverencia y silenciosamente se echa un pedo”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent