Catalunya és un país feliç; Espanya, no

 

foto

 

 

En començar aquest apunt només que tenia clar el titular, una part en realitat. Avui he viscut un jorn complet en un país joiós, content de ser qui és, de saber què vol, d’haver escrit definitivament que no n’hi ha cap altre horitzó. Bé, potser que  tot plegat siga exagerat. Vull dir que els centenars de milers de persones que he vist a Barcelona, i hem corregut molt, però molt, tenien un objectiu comú: la independència. I aquesta paraula era suficient per provocar aquell sentiment col·lectiu, de felicitat. A les cares, a les mirades, a les paraules, als gestos, tot era d’un goig exultant, com si res, però res de res, no els pogués torbar el deler, una sensació tan especial que només es pot sentir si la vius. La viuen.

 

Perquè avui hem estat, uns quants valencians que hem pujat a compartir l’11 de setembre, convivint amb tanta gent desconeguda que tenia aquell ideal que no hem pogut sinó adonar-nos-en. Sense perdre que nosaltres tenim una altra realitat, i un escepticisme  creminal, sense perdre l’objectivitat d’una realitat que diu que Catalunya no és un Estat independent, encara, assegurem que sens dubte és ben aprop de ser-ho. No trigarà, perquè aquella mirada, els gestos, els rostres, les complicitats d’aquella gernació al Born, al Fossar, a l’Arc de Triomf, a la Rambla, a la Gran Via, a Aragó, al metro, al tramvia, arreu on anares, no es poden eliminar de cap manera. Amb repressió menys encara. Amb repressió o càstigs o retallades, multipliques l’efecte independència cada hora que passa.

Quan hom desitja una cosa amb aquella intensitat que hem comprovat durant tot el dia —Catalunya potser que siga ara mateix el país més intens d’Europa, o del món—, res no el pot aturar. I ho saben. Els catalans saben que tenen a les seues mans la possibilitat de la llibertat. N’estan convençuts que res ni ningú no els trairà aquest regal, guanyat amb tants anys de treball, d’uns pocs en un primer moment, de tants com ho fan possible ara mateix. D’un regal que si bé fa anys es congriava lentament, de tres anys ença s’ha tornat imparable.

No cal fer-ho més llarg ni excusar gaires romanços, ves si hem vist proves d’aquesta convicció d’un país pel seu futur. Famílies senceres, nadons, iaios, néts, oncles, mares, germanes, cunyats, amics…, no volien perdre’s el moment històric del seu país, Catalunya, amb edats tan diverses, milers de joves amb estelades, de gent gran, però molt gran, amb estelades, de condicions tan diverses, diferents, amb estelades, que xerraven català, castellà, altres llengües, amb estelades, tots plegats per un sol horitzó, sense males cares, ni empentes, ni crits, i ves que feia calor, tanta com a València, inaguantable, tant se val, ningú no volia anar-se’n del seu lloc — he de dir que no cabíem, que d’inscrits n’hi havia més de mig milió, que de no inscrits triplicàvem aquella quantitat fàcilment, que hi havia tota la societat catalana representada, sense excepció, gaudint d’un jorn que, ells ho saben més que ningú, no té aturador. Perquè si hom tasta la felicitat, si se sent feliç, si és feliç, la tristesa, l’amargor o l’angúnia que els ofereixen a canvi no la vol ningú. I això és el que els ofereixen en canvi de la felicitat. Tornar a ser un país trist, sense rumb, sense futur, lligat a la pesantor d’una amarga submissió que ni un idiota no acceptaria.

Naturalment que no tenim la fórmula, ni la resposta a la solució entre dos països tan diferents, ja ho resoldran els polítics (!) no sé com, però Catalunya ja se sent independent. Ja viu el sentiment d’independència, malgrat que falten uns quants serrells, molt importants, per signar la declaració final. Però res ni ningú no farà que milions de persones desestimen la felicitat per d’un dol perpetu tan rocambolesc com proposa Espanya, almenys la part més dura i intransigent de l’estat.

 

 

 

 

 

*En el viatge de tornada, hem vist l’efecte espanya, allò que ofereix en canvi, també als valencians, de no tenir vida pròpia: la intransigència, la prohibició, la censura. En passar Vinaròs, ja hem perdut el senyal de CatalunyaRàdio. I el senyal de Canal 9 i Ràdio9 fa mesos que és tancat. És aquesta tristesa que ofereix espanya per continuar units. I els valencians que encara no hem descobert, almenys una majoria, què fa feliç un país. Potser perquè no hem sigut capaços de traure’ns la màscara que ens van regalar en un sopar d’idiotes, en el qual nosaltres posàvem el sopar i la taula, i els melons d’Alger i de tot l’any. I ells, ells no posaven res, solament la decisió de com i de quina manera sopàvem, i qui podia i qui no ser convidat a taula.

foto(19)

2 pensaments a “Catalunya és un país feliç; Espanya, no

  1. Tot llegint el blog, m’anava entristint pels valencians, per la situacio del pais, de un pais en el que el PP esta a la dreta de Franco, el PSOE es una comparsa i els altre partits serveixen de moment pel “pataleo” pero no fan por. Un país que s’emproveix a mesura que el govern i acolits s’enriqueixen i tots, tots junts ens atontem. Nosaltres a Catalunya ja veurem com ens ensortim de la amença del govern, perque no estem al millor momen,t si alguna vegada ha exisit, per dialogar, per un resultat pacific o per un suport d’Europa. L’exemple de Escocia? per experiència no estic tant segura del “carácter democrátic” dels anglesos. Parafraseando a Orwell, “todos somos democráticos pero unos somos mas que otros”. Els anglesos es queden sols a l’hora de fer se vindre mes les situacions. Un amic meu escoces em deia fa anys que espiaven als independentistes amb capacitat de comunicacio i estaven molt controlats. Quan algu comenta, que farán portar els tancs al carrer… penses internament ….son capaços.
    Quan malgrat aixo, et sents feliç de ser a Catalunya i sents pena pel reste, es que el pais va molt malament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *