Ulisses20

No sé quantes nits úniques podem comptar. Quantes n’estem autoritzats a explicar, ni quantes se’ns permetran de viure o valorar d’aquesta manera. Però dissabte 6 de setembre mereixerà de passar al calendari del Camp de Túria com una d’elles, aquestes nits úniques que fan viure la comarca de manera tan especial.

N’hi havia molts ingredients que ho van fer possible, però és que s’hi van domesticar perquè tot anés rodat. El natalici del poeta Estellés, el músic Borja Penalba, oh oh, l’actor Francesc Anyó, com llegeix Estellés, els lectors voluntaris, Voro Golfe, coordinador d’escola valenciana al Camp de Túria, i després un públic exquisit i anònim, entre més el mestre Ferran Zurriaga, el mestre Francesc Aledon, Víctor Iñurria que va llegir Estellés en euskera (no ho va fer en rus per culpa del temps, xa), l’editor Rafa Arnal, el blocaire Pep Albinyana, editor de VilawebOntinyent, Eva Dénia, l’actor Pep Ricart, l’escriptora Raquel Ricart, l’exmetge de la federació de pilota Josep V Dasí, l’empresari Carles Subiela, l’escriptor Juli Alandis, el periodista Frederic Ibañez, el president de l’Ateneu de Bétera, Toni Marzo, l’editor de l’Avanç, el blocaire David Segarra, n’hi havia gent de Llíria, de Massarrojos, de Benaguasil, de l’Olleria, de Vallada, de Nàquera, de Serra, de València, de l’Eliana, de Vilamarxant…, entre els centenars de persones que omplien la plaça. I Esperança Casanoves que no parava de filmar o retratar-ho tot. A ella li dec el canvi, avui, a la capçalera del bloc.

Vam fer calaix, que destinem a l’Aplec de divendres i dissabte a Nàquera, vam fer la rifa que li va tocar a un dels pintors que ara exposa a l’Ateneu, vam quedar-nos a xarrar llargament al corral, perquè aquella escena de la gent dempeus davant l’actor i el músic, perquè ningú no volia que se n’anaren, no podia esborrar-se amb un senzill bona nit. Va venir Amparo la Palmera, en acabar, i em diu a cau d’orella: Les sis veus em van agradar moltíssim, però això d’avui no es queda enrere. Enhorabona! Aqueixes paraules també em van emocionar, i vaig trobar que la nit també era única, malgrat aquell dissortat de la moto repartint una pizza, la televisió que era un pèl massa alta i el camió del fem que va aparèixer abans d’acabar. L’ajuntament hauria de mirar de no fer figa quan més falta fa.

Allà mateix vam certificar que pujaríem a Barcelona dijous, perquè la V de València no pot mancar, no passe que perden el sud, aquells veïns d’Estellés. Una idea tan senzilla com és llegir els poetes en una plaça, valdrà perquè mai més ningú no ens faça patir demència pels nostres de manera conscient. Perquè ningú no ens prohibesca la llengua, ni l’escola, ni els mitjans, ni la llibertat. Prou de por, s’ha acabat. A partir d’ara, llegirem quan vulguem i com vulguem, i en viurem un sac, cada any, de nits úniques. Per exemple, aquesta setmana…