El mestre i els alumnes (7)

Anem fent-nos la idea, queden deu dies per començar el curs. Xaaaa!

Pregunta Núm. 5: —Com definiu la qualitat de la vostra pràctica?

Vos ho pregunteu, això? Per quin sedàs passeu si allò que feu cada dia, els dies inspirats i els dies rutinaris, tenen la suficient força per passar una vara de mesura que diga: això que he fet avui és bo. Realment, és molt bo.

Ja sabeu que aquest dies de vacances dedique uns quants apuntaments al quadern de John D Wilson, professor escocés, sobre la qualitat en l’ensenyament. Malgrat que és un quadern de fa trenta anys, té idees interessants per desenvolupar a l’escola, per reflexionar sobre el paper dels mestres, les activitats a la classe, els alumnes, i tot allò que fa que pensem l’escola. Sempre que pensem l’escola apostem per la millora, d’una altra manera no caldria pensar res. Dit d’una altra manera, pensar fóra una altra cosa.

Per al professor Wilson, ‘la qualitat de la posada en pràctica’, és en relació a una varietat d’objectius com ara l’equilibri entre el treball del conjunt de la classe, el petit grup, el treball individual (ho feu cada dia això, aquestes tres pràctiques?, en cada àrea, si és que les compartimenteu?) el grau en què son identificats i atesos els alumnes amb dificultats, l’ús dels recursos, l’habilitat per l’ús de la potencialitat dels nous recursos, fins i tot l’eficàcia en la relació amb els alumnes difícils i atípics. Caram amb el professor Wilson, que l’any vuitanta ja apuntava maneres de lo alto que avui semblen d’una modernitat astoradora…

Bé, com el mestre Freinet i les seues Invariants. Són rabiosament modernes, malgrat l’abandó i l’oblit imperdonable al que l’han enviat les escoles de mestres, l’administració del pp i del psoe, l’església i encara sindicats pretessament moderns.

En aquell final del segle XX, diu el professor Wilson, la pròpia administració anglesa dubtava molt que les escoles que formaven els futurs mestres els prepararen amb aquelles habilitats. Afirma, el professor, que si bé s’ha avançat una mica, és un pas insuficient a l’hora de formar els nous mestres en planificació, progressió, valoració, i avaluació. Apunta una raó, sobretot, que no deixa de ser curiosa:

Els llicenciats encarregats en la seua majoria de formar els futurs mestres no solament es troben desconnectats de l’evolució que s’ha produït a les escoles últimament, també s’hi troben desconnectats dels canvis teòrics i curriculars. Això sense comptar, afegesc jo mateix, que una majoria no han xafat mai una escola. Mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *