Tres dies de festa Major

IMG_1553

 

Ha passat el Gos, que vol dir que els tres dies de festa gran o festa grossa s’han acabat: la maedéu, Sant Roc i el Gos, o Sant Gos, que no tenim manies. Cap dels tres dies he pogut explicar gaire cosa, malgrat que, com cada any, hem viscut moments extraordinaris de les festes, de vacances amb els amics. De totes les coses, sens dubte que triem els amics. Potser que no siguen tots, però n’hi ha prou per reviure un any més les nostres vacances particulars, a Bétera. Ho va dir Sanchis Guarner, fer com colla com els de Bétera, i ho va escriure perquè ho vivim amb aquell aire de saber-nos colles especials, també els dies de festa. De la vespra, que passem engabiant les façanes i mig carrer si cal, passant per la rodà de les alfàbegues, la plaça, el color, la gentada, l’Ateneu que va agafant alè de parada final, la cordà i la coetà de la nit… Segons que m’expliquen, vaig anar tant  a la meua, encenent coets a dotzenes, que no vaig ni assabentar-me fins a l’endemà que el mono del xic s’encenia, i ves que érem junts i vam ser junts gairebé tota la nit. Sant Roc és també un jorn especial, d’explicar-nos la nit, els detalls, els encontres amb altres colles, la baixada de les xarxes, fregar les ratlles de les parets —a mi la cantà m’ha agafat netejant la paret de la tia—, el sopar més tranquil amb tomata valenciana, meló d’Alger i de tot l’any, vi, cervesa, llet gelà de Ca Montes —quin curset del mestre Roque—, i la conversa cada nit fins a la matinada, hores i hores de conversa distesa, rient-nos, explicant-nos això i allò, i no-res, i encara conxorxant-nos per ordir noves activitats, nous projectes, i després del segon dia arriba el tercer, el Gos, i aquella coetà impressionant a la plaça de l’Abeurador, com una festa iniciàtica dels joves majorals que viuen la prova d’haver passat per l’infern durant mitja hora. Sí, avui hem fet l’últim dels sopars de festes, després d’una xerrada distesa a l’Ateneu sobre el referèndum a Escòcia, amb Vicent Partal narrant-nos els paral·lelismes i les diferències amb Catalunya, dos processos amb perfum de llibertat, de democràcia, malgrat la diferència de calat democràtic entre els anglesos i els espanols, avui justament que fa anys que els franquistes van assassinar Lorca entre milers de ciutadans més, i encara el govern del pp no renuncia a aquell passat ni a la seua ideologia.

Ah, la festa i les vacances han de ser això, aquests moments tan curts de l’any, en què tot és senzill, proper, amical, i la rutina és més sinyorial, menys avorridota, d’un ritme diferent tan altruïsta. El corral de l’Ateneu, el corral de ca Conxa i Toni, i el corral de Sari ha sigut el nostre triangle particular d’encontres, de superfícies allunyades del món que de colp ens el feien més pròxim, com si ens dolgués d’absentar-nos completament: salut, amics, encara no som a la vuitava, però això ja fóra una història diferent, un altre relat del qual ja parlarem demà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *