Ulisses20

El jardí en una casa de la ciutat d’Atenes va servir al filòsof Epicur per fer escola, una escola oberta i plural que convidava criats i dones a fer d’alumnes, quatre-cents anys abans de Crist. Vaig fer el paralel·lisme al corral de l’Ateneu de Bétera, dissabte en presentar ‘El somni de Lucreci‘ de Martí Domínguez, i vaig proposar de posar un taulell valencià amb el seu nom, Epicur, en homenatge a aquest primer home conegut que reivindica que tothom cap a la seua escola-jardí, que fonamentarà en quatre preceptes principals: l’un, prou de témer els déus, de viure sota el jou de la mística i de la doctrina: no hi ha cap déu a témer, dirà, perquè la por trascendent provoca infelicitat. El segon, l’amistat, és el més gran valor per ella mateixa, el savi és aquell que sap viure, és prudent, honest, sensat, viu de manera adient, i l’amistat li val per viure amb altres savis, de qualsevol condició. L’ataràxia és la tercera condició o precepte dels epicuris, la serenitat, la impertorbabilitat, i s’aconsegueix amb el domini intel·lectual. El quart precepte és el plaer, els gaudis continuats, la felicitat és conseqüència d’adaptar una posició racional, és savi qui sap viure qui sap viure bé, no qui més en sap. L’home autèntic es preocupa de la saviesa i l’amistat, el saber ens fa feliços, quan sabem eliminar la por, el neguit, allò que ens angoixa… el plaer és principal si no és desbocat. L’epicureïsme no accepta el món com és, passivament. S’hi revolta, almenys intel·lectualment.

Que ningú, jove o vell, no es canse de filosofar i d’aprendre, perquè per assolir la salut de l’ànima mai no s’és ni massa jove ni massa vell.  

Els valencians, segons les males llengües, tenim quelcom d’epicuris, però la interpretació o comparació sembla més aviat falsa, una burla. Ves en quina cosa ens assemblem, pobres valencians, amb aital filosofia:
-sí, considerem l’amistat un bé, però per aprofitar-nos-en i medrar (!), trepar o ascendir…
-pel que fa als déus i la seua renúncia, no cal dir la beator que ens vesteix cada dia, i l’església, que fa i desfà a l’entoix la vida dels valencians, des que naixen fins que moren, prou que continua aprofitant-se’n dos mil anys després. 
-el plaer, si voleu el plaer festiu  fins i tot voluptuós…, però d’ací a tirar-se tomates al cap, o raïm, o cercar tot d’invents més propis del sàtir que del savi, no ens deixa sinó en el lloc que ens pertoca, majoritàriament. 
-dominar la mort, o l’ataràxia, la lleugeresa del ser, l’entenc lingüísticament davant un plat d’esgarraet, l’all-i-oli i el barral ple de vi: menja molt i caga fort, i no tingues por a la mort.

Però aquest càlcul dels polítics de considerar els valencians uns mansois desentesos de la protesta col·lectiva, passe el que passe, facen el que facen, sembla que va finint. Que el poder no ha de tenir por dels epicuris, ni dels valencians mateix, falsos epicuris, uii, que jo no seria tan positiu i començaria a llegir què diuen, aquests filòsofs bojos com un cabàs de xunsa i de matapuça. 

Sobre Epicur, he manllevat unes idees d’un text de Ramon Alcoberro, de la Universitat de Girona.