Publicat el 16 de juny de 2014
Primer dia de colònies
Tenim els alumnes de primària escampats pel territori valencià: els Serrans, la Marina Alta i l’Alt Millars. El primer dia de colònies el neguit desapareix en arribar al lloc, al mas, a la casa de colònies, a la granja… Com que fa uns anys que el govern valencià (!) va tancar els campaments d’estiu, unes instal·lacions que durant molt de temps havien servit per acollir l’escola en tendes de campanya al final d’un curs, ara destriem entre ofertes experimentades en activitats de lleure. Ep, si no ho feu en valencià, no venim! No patiu, ja vos coneixem.
Aquest matí n’hi havia exagerats que portaven maleta per a passar l’any fora de casa. Sort que l’autobús era gros, perquè anava desculat per aquell excés de pes i de mares. Ara ja ens envien les imatges d’això i d’allò, d’aquesta festa que són les colònies final d’un curs, aquest aconseguiment de mestres, alumnes i famílies. La convivència, la relació, l’autonomia, els hàbits bàsics, són qüestions que s’hi treballen amb major intensitat i la participació amb tot d’activitats lúdiques guanyen pes durant els cinc dies.
Les famílies també guanyen, aquests dies, s’airegen, s’oxigenen, aprenen a desconviure i a conviure amb l’absència. És el primer dia d’aquest període extraordinari del final, quan l’escola comença a fer balanç, a la porta de l’estiu, les mestres vigilen i descansen, abans de l’embranzida final amb els informes i les reunions i tota la pesca de tant com els agrada, xa.
La nit se’ls fa més llarga, la primera solament, sobretot als menuts. Els contes, els estels, la frescor d’aquells paratges, sobretot als peus de Penyagolosa, allà al Mas de Borràs o a prop de la Serrella, a tocar del Montgó… I les mestres, que amb els anys han guanyat amb saviesa, per tanta dedicació i entusiasme, aquesta primera nit faran de marasses… Ah, les colònies, quin goig de viure-les cada any. Que no seria igual l’escola, sense…
Aquest matí n’hi havia exagerats que portaven maleta per a passar l’any fora de casa. Sort que l’autobús era gros, perquè anava desculat per aquell excés de pes i de mares. Ara ja ens envien les imatges d’això i d’allò, d’aquesta festa que són les colònies final d’un curs, aquest aconseguiment de mestres, alumnes i famílies. La convivència, la relació, l’autonomia, els hàbits bàsics, són qüestions que s’hi treballen amb major intensitat i la participació amb tot d’activitats lúdiques guanyen pes durant els cinc dies.
Les famílies també guanyen, aquests dies, s’airegen, s’oxigenen, aprenen a desconviure i a conviure amb l’absència. És el primer dia d’aquest període extraordinari del final, quan l’escola comença a fer balanç, a la porta de l’estiu, les mestres vigilen i descansen, abans de l’embranzida final amb els informes i les reunions i tota la pesca de tant com els agrada, xa.
La nit se’ls fa més llarga, la primera solament, sobretot als menuts. Els contes, els estels, la frescor d’aquells paratges, sobretot als peus de Penyagolosa, allà al Mas de Borràs o a prop de la Serrella, a tocar del Montgó… I les mestres, que amb els anys han guanyat amb saviesa, per tanta dedicació i entusiasme, aquesta primera nit faran de marasses… Ah, les colònies, quin goig de viure-les cada any. Que no seria igual l’escola, sense…
Post: ens alegrem tant que Jaume Sastre deixe la vaga, després de quaranta dies. Una lliçó de lluita per l’escola, per la llengua i per la vida. Això, aquells bandits no ho podran entendre mai. Mai. El nostre reconeixement des de la Marina, l’Alt Millars i els Serrans, nord, sud i interior del País Valencià. La més gran admiració al mestre.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent