La repressió monàrquica dispara contra l’escola
Som una monarquia constitucional que permet el pitjor atac a l’escola des del franquisme: és veritat que allà s’afussellava els mestres, se’ls empresonava, se’ls feia passar gana, o vergonya, i se’ls enviava lluny. La repressió criminal de la política espanola contra l’escola té memòria. Són centenars de mestres assassinats, empressonats, exiliats, castigats, repressaliats.
La monarquia no ha renunciat mai a aquella època. Ni el pp tampoc. Ni una part del psoe tampoc.
L’escola es va convertir en un erm que ha feu i encara fa molt de mal. Vam passar de ser l’avantguarda escolar a Europa, amb tants pocs recursos i tanta il·lusió d’un grapat de milers de mestres, a convertir-nos en un cul de sac premeditat i mesquí.
La mediocritat va ocupar l’escola cinquanta anys.
Però ens vam refer, malgrat la Transició, el psoe i el pp, ens vam refer. I l’escola va tornar a ser el testimoni més bell i entusiasta. No tota l’escola, és clar, però n’hi ha hagut prou per fer de motor, per demostrar que és un dels espais imprescindibles, necessaris, vitals. L’escola és vital i és vitalisme. Per això l’extrema dreta s’acarnissa.
L’extrema dreta que governa els valencians, l’església n’és també protagonista, ha posat l’ull contra l’escola constantment.
[…]
Al segle XXI, els valencians patim els pocavergonyes i els mediocres al capdamunt de la política. Per exemple el president Fabra o la Consellera Català, que no passarien la prova per exercir de mestres a Finlàndia, on n’hi ha una tria dels millors per dedicar-se a l’escola.
Els millors significa aptituds i actituds. Valors i ètica. Empatia i responsabilitat. Diàleg i entesa. Educació majúscula. Equilibri emocional, un gran nivell en matemàtica i tecnologies, una comunicació professional i una estima per l’art i per escampar-ne la seua sensibilitat de molt nivell. I llengües. Les seues al davant.
Finlàndia, l’escola sobretot, és exigència. Rigor.
A València, l’escola més activa, més d’avantguarda, més dinàmica, rep els colps d’una política estèril i cínica. Sense embuts, n’hi ha massa cinisme en política. I l’estat espanol és fet sobre aquest cinisme de revenja, d’odi, de ràbia. No cal ni blasmar el cinisme de Cotino, Pons o Blasco, no cal. Però el frau d’amagar a la conselleria els programes de major eficàcia, o de prohibir els models plurilingües que garanteixen l’èxit en ensenyament de llengües, solament es poden atribuir a la mala llet i a la pèrdua de papers:
Cap dels polítics que ara governen la Generalitat valenciana no ha estat triats pels valencians: els ha triat la corrupció, les males arts, la ineficària i la imputació a l’engròs.
Per què hauria de perdre el cul, el pp o el president de la generalitat valenciana, pel respecte, la intel·ligència o l’escola?