Aquests convergents no es “complicaran” mai la vida amb novetats. Ja prou els costa tirar endavant “l’embolic” de la consulta. Ha passat un any i l’Ortega diu que encara en necessita un altre. (S’admeten tots els comentaris que se us passin pel cap… des d’inepte a mentidera passant per mendrosa i pseudopsicòloga).
Publicat el 7 de novembre de 2013
Resistirem la suspensió de la Generalitat? (2)
Algunes reflexions a partir de la filosofia de Plató
“En aquest cas, direm confiadament que, quants desigs hi ha concernents fins i tot l’afany de lucre i de victòria, quan van acompanyats pel coneixement i la raó i assoleixen conjuntament amb aquests els plaers que la saviesa els dicta, atès que segueixen la veritat, arribaran als plaers més veritables, en la mesura que això els és possible, a més dels plaers que els són apropiats, si és que el millor per a cada cosa és també el més apropiat.” [Plató. República, llibre IX, 586 d]
Plató considera que entre les classes populars predomina el desig. Dèiem, en la primera entrega sobre el tema, que calia una aliança entre el sentiment (sentit de justícia) i la raó (coneixement) per conduir el desig (afany de lucre) i portar endavant amb èxit els afers humans. I potser la primera condició és concedir al desig allò que li correspon, sinó aquest, que és molt rebel, pot fer descarrilar tot el projecte. No és assumible més del 25% d’atur, i especialment entre la generació jove amb més formació i més empenta. Si no es soluciona ràpidament aquesta situació i es considera problema prioritari, tot el procés pot descarrilar. I, contràriament, si ho aconseguíssim l’èxit quedaria molt a prop.
Si hem de posar a treballar tota aquesta gent ens cal una altra política econòmica distinta del dogma neoliberal.
És possible que una Generalitat d’una Catalunya independent augmentés els pressupostos d’educació, sanitat, serveis socials,…, i reduís dràsticament l’atur en un període curt de temps (posem mesos)?. La resposta és sí. Per albirar-ho, però, cal obrir la ment i abandonar el fetitxisme del diner. Adorem l’ídol diner perquè considerem que té poders màgics més enllà de les persones. Cal deixar d’adorar aquest ídol, i de creure-hi; ans cal mirar-lo en la seva realitat dins les relacions humanes, com un producte d’aquestes, i dominable.
Heus aquí una proposta a considerar: La Generalitat necessitaria jugar amb dues monedes, una l’euro, que ningú pot impedir que utilitzem, per als intercanvis al mercat europeu i mundial, i una altra, de pròpia, local, que podria ser simplement electrònica, per posar a treballar la població actualment a l’atur. A canvi de l’augment de la producció resultat del treball d’aquestes persones, La Generalitat els podria concedir, a final de mes, drets sobre aquest augment de la producció ja realitzada, a través de la moneda pròpia i amb un apunt en el seu compte en el banc nacional públic. Cosa que no produiria inflació perquè el diner seria sobre béns ja produïts. Hi ha qui diu que utilitzant, per part de l’Estat, adequadament l’eina de la concessió de drets sobre els béns produiïts, presents i futurs, (la moneda) es podrien, fins i tot, suprimir els impostos i reduir a res el poder del capital financer.
Continuarà.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent