El cavaller de Montolieu, oficial francès en el setge de Barcelona de 1714, va pressentir la seva mort, que havia d’ocòrrer durant l’assalt a la ciutat, previst per al dia onze de setembre. Va entrar en un període d’extraordinària calma i escoltava amb tranquil·litat les reconvencions dels amics, els quals tractaven inútilment de treure-li del cap aquelles “falòrnies”. Vuit dies abans va fer testament, tot repartint les seves pertinences, i va arengar (com corresponia al seu rang i ofici) la seva companyia de soldats valons a mostrar-se valerosos i confiats. Va morir al baluard de Sant Pere, en l’atac final, com molts dels seus homes. No és fora de lloc, esclar, preguntar-se fins a quin punt no ens les havem, aquí, amb una profecia autocomplidora, és a dir, una pulsió de mort que, havent trobat la manera d’acomplir-se en la situació de guerra present, s’imposa a la pulsió contrària (Tànatos venç Eros, doncs) i es materialitza per mitjà d’una actitud “heroica”, és a dir, excessivament arriscada, però no irreflexiva. De fet, hi ha una infinitat d’ocasions en les quals s’hi juguen aquestes mateixes cartes (o de semblants) amb resultat imprevisible, només que (continua)
quelcom indefinible ens fa sospitar fortament que en cada “alea jacta est” hi subjau (o hi plana, tant se val) la misteriosa voluntat d’un ésser omniscient que, amb la seva presència/absència més enllà de la raó, determina els fets tot permetent-nos una estranya (i a vegades anguniosa, però no sempre, com hem vist) autodeterminació. Quants estranys accidents de trànsit, als quals no s’acaba de trobar explicació raonable, no caldria carregar al compte d’una irresistible i obsessiva pulsió que, en un moment donat, domina l’individu tot impedint-li empatitzar amb les “víctimes col·laterals” de la seva acció? Els “actes fallits” freudians no sempre són, doncs, petiteses, com ara deixar caure (ai! m’ha relliscat) l’horrible gerro que ens va regalar la sogra. En el fons, sabem que som un ésser total (una mena d’ombra de la divinitat) que ocorre aparentment en una àmplia diversitat d’individus, però tal sospita queda esmorteïda en el brogit de la vida quotidiana, saturada de problemes pràctics a resoldre.