Un retret de Joan C Martín, xa!

En voler, vaig escriure un apunt per començar a definir la #marcavalenciana post-pp, post-blaveria, post corrupió i, sobretot, post tres-cents anys de persecució i mamàndia que han ordit contra els valencians tots els pillastres, lladres i borbons, feixistes i franquistes, que n’hi ha escampats d’ací a Madrid i torna a començar. Se’m va ocòrrer de dir que el camp ha de ser recuperat, i ho vaig deixar anar massa lleugerament, així que l’amic JoanC Martín em va agafar per banda i em va pegar un passó espectacular, per manca de rigor i de profunditat.
Ell sí que té un model de recuperació del territori i explica i fa pedagogia de com caldria actuar per reordenar el territori i tornar el valor a la terra segons la conservaven mos pares, i l’entenien, com un bé preuat que calia preservar, sense mandangues, ni mentides, ni falsedats documentals ni identitàries.
Bé, jo sóc dels que ha abandonat el cultiu de l’ametller, allà pengen encara les ametlles de l’any passat, onze fanecades, perquè no hi ha manera humana ni productiva de casar el temps d’un ofici que no és rendible ni eficaç ni res de res… Malgrat que cada any puge a ca Ximo, a Casinos, a carregar el sac ple de torrons. Em passa amb les garroferes i, segons ell, no hauria de passar amb la vinya, si és que posem uns quants milers, no gaires, uns quants milers d’euros i sentit comú.

Penge, doncs, el passó de vara i demane disculpes sinceres a la seua honradesa…
Les paraules de l’enòleg i amic Joan Clotaldo Martín diuen que:

«Malgrat l’afecte i el respecte que et senc sincer, l’apunt sobre la #marcavalenciana en què parles del camp, intel·lectualment és un atzucat. Així no li val a parlar d’aquests tema, disculpa’m però això que apuntes és un estereotip, crític i diferent però estereotip al cap i a la fi. I foto finis d’una idea.
El bloc és de gran alçada, i de gran influència, però aquest apunt de tornar al camp des d’una visió paisatgística (el paisatge és una atopia de l’home) sense arrels. És com molt influenciat per la visió que els socialistes fusterians tenen del territori (si és que saben quina cosa és això).

—Hauràs sentit un cert i imperceptible malestar en penjar-lo, com si algú desconegut et digués, ja t’hauràs quedat tranquil. Això és perquè has oblidat aquell alè de ton pare, quan expressava la relació tel·lúrica que ell sí que té amb el camp.

Tanta modernor, tant de deler per la societat industrial, tant de dir que la política és la clau, mira on som, realment, cada dia va pitjor, que ja t’ho vaig avisar.
La política no és una altra cosa que una eina de poder que usen sempre per destruir allò que és nostre i que és el be comú.

La política sempre és d’ells. És el concepte de la terra i la relació amb ella amb els homes i les dones el que cal restablir. Ja no és com la tenien tos pares. Això que dius al post podia dir-ho l’AVA (és l’associació agrària més de dretes i inútil i acostada al pp que ens poguem imaginar -això ja ho dic jo mateix, no ho diu Joan). Això que dius podia dir-ho la gent de les cooperatives, per motius diferents als teus, que puc entendre de fidelitat i estima al país, fins i tot ells que són d’estima i fidelitat als diners que vénen de fora.
Per parlar d’aquestes coses, de primer cal crear una estructura intel·lectual.»

ben cordialment
joan c martín

Un pensament a “Un retret de Joan C Martín, xa!

  1. “Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que anava en direcció contrària, el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: Bon dia xicots ¿com està l´aigua?. Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi , un d´ells va mirar l´altre i li va dir: ¿què dimonis és l´aigua?
    el significatiu de la història dels peixos és simplement que les realitats més òbvies, ubíqües i importants són sovint les més difícils de veure i de discutir.
    Foster Wallace (escriptor)

           Que el passó et siga lleu. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *