El genoma de la marca espana

El pp va començar la guerra contra els demòcrates el mateix dia que va nàixer. El seu origen franquista l’obliga a fer i desfer a l’entoix d’una dictadura. No debaes, presidents, menistres, banquers i alts càrrecs són fills o néts d’autèntics actius del dictador Franco. No hi han renunciat mai. Mai. Fins i tot a moltes ciutats conserven encara els honors de fill predilecte, medalles d’or i altres romanços.
La Transició li va eixir redona, al pp, antiga aliança de l’extrema dreta: després d’uns primers mesos que no sabia com pegaria l’exigència negociadora d’uns partits majoritaris, els pares dels quals semblava que havien sabut resistir, es van repartir uns quants regalets. Tant és així que plegats van negociar no tocar res, res de res, de les estructures franquistes. Detalls menors per acallar quatre víctimes. El PSOE es va convertir en un partit panxacontent, com alguns partits nacionalistes de la perifèria. S’hi van respectar patrimonis, lladrocinis, usurpacions, i s’hi va desestimar depurar responsabilitats. Ni càstigs, ni neteges, ni punicions. Ja sé que resumim a l’engrós, però el resultat és que tot li val en aquesta democràcia adobava a partir d’una dictadura, sense trencament, ni curació de ferides, ni restitució, ni cap reconeixement pels morts i assassinats, d’una de les bandes, ni per les tortures ni els segrestos. Tothom, entre els guanyadors, eixia mudat i pentinat en canvi de mantenir-se uns anys quiets. Bé, sí, processons, regalots, i sous a compte de l’estat democràtic que es volia construir. Vivien del rèdit i també del dret de cuixa. Els altres, els altres podien podrir-se de pobres i de treballar com havien fet sempre.

Fins que es van despertar, els franquistes de sempre, i van dir als seus propis fills: s’ha acabat el bròquil (de fet es va acabar en uns mesos), amb una Transició pensada, meditada i carregada de violència institucional. S’ha acabat el nostre silenci que ja n’hi ha prou d’obertura, de simular una democràcia, que ni així no ens agrada. I res, amb aqueixa impunitat tolerada i atiada, era fàcil tornar als principis d’una, grande i homòfoba. Però com que no en som una, ni som grans, ni volem aquell estil cutre, el partit franquista, el pp dels quaranta, dels cinquanta, dels noranta, i el pp del segle XXI, que no ha canviat ni una burilla la seua ftaxenderia, ha desempolsegat el Sant crist per atiar contra tot: llengües perifèriques, autonomies, llibertat d’expressió o reunió (n’hi ha partits i associacions que tenen prohibit de badar), i han surat estils de l’estraper-lo i del temps del cotxe de la fiscalia, que explicava Ferran Zurriaga en aquell llibret: dins una orgia democràtica espanola que no té res a veure amb la cultura democràtica de països cultes, han començat a posar pegats, a disparar amb bala, a tirar la gent de casa, a castigar els més desgraciats, a enriquir els rics més si cap, a perdonar els corruptes, a fer valer que tot li val si allò que preval és la ideologia de la caspa i el trabuc. Si volen, tanquen televisions, ràdios, diaris, caixes, partits que no els convinguen, tenen excuses i raons per fer el que vulguen i quan vulguen, en nom de la marca, dels jutges, dels diners, de l’església i dels militars. Tot els empara l’excés i la torpesa, perquè al final tot es resum en una torpesa i manca d’intel·ligència i correcció per ser on són, com ningú no podia pensar a les acaballes del moribund Franco. Ni somiant-ho no s’ho creurien, aleshores, on són ara mateix. Perdonavides. O de l’OPUS.

Tenim un estat governat per mediocres; d’acord, que no són molt llestos. Que a més a més no tenen una ètica noble ni uns valors mínims de respecte i dignitat, que segueixen un llibre d’estil de dubtosa qualitat i mancat de coherència, que a la vegada interpreten a la seua manera, que expliquen els comportaments burocràtics, ineficaços i prevaricadors. En economia, en medi ambient, en sanitat, en educació, no són llums, ni bons administradors. Són amigots, i Facinerosos, i un pèl gànsters. No sé on estudien aquestes generacions polítiques, però no són allò que diries: intel·ligència nata, tu.
Però a més, van escampant un odi visceral contra allò que és diferent, divers, plurifiderencial: cultura, llengües, patrimonis, història, res no els agrada si no correspon a la seua marca i al seu origen castellà-lleonés-madrileny i andalús. No entendran mai Catalunya, ni les Illes, ni València ni Euskadi… Mai. Ni els entendran ni els respectaran. I ara, d’uns tres anys cap ací, han iniciat un procés de destrucció pròpia: si nosaltres hem de morir, muira tothom. Que Europa s’exclama…, que la bomben; que els mitjans internacionals no saben avenir-se de la nostra torpesa, són ells els equivocats; que ens hem convertit en el cul de sac del món occidental (incloent-hi Amèrica del sud, Àsia i una part de l’Àfrica), tant se val, mentre els nostres siguen rics, protegits, llepons… nostres. Que riguen, que ens insulten si cal.

La marca espana té un genoma. Que no avança, ni evoluciona, ni estudia, ni en sabrà més. No dóna més prestació. No és una cosa elàstica. És un segell perdut en el temps que llepa de les perifèries fins a l’agonia. Hi ve¡g que comença a traure simptomes preocupants de liquidació. Però no passa res. Res de res. Qualsevol ésser viu es mor. Ves, fins i tot una marca que es pensava infinita, intocable. Es mor.

Un pensament a “El genoma de la marca espana

  1. Benvolguts Argonautes tots

        Gamonal, és el que en condicions normals hagués estat un conflicte local, però les retallades socials, l´atur, l´enuig de la ciutadania pels casos de corrupció, el desprestigi dels polítics (alguns), el malbaratament en el maneig de l´erari públic,…,s´ha convertit en un símbol de revolta ciutadana que no es pot ni es deu tapar (vegeu com aquest llenguatge l´entenen?).Aquesta violència saludable (la recepten els metges) que trau de dintre eixa mala hostia i que els que ens governen han de ser conscients de que son els veritables responsables d´unes situacions per manca de tacte polític/sensibilitat/robatori/etc, i inutilitat en la seua categoria política. Gamonal és un exemple (el camí) i molt saludable, veïns/es, enhorabon@. 
    RECEPTARI:
    1- feu barricades als quatre cantos de barris i ciutats.
    2- Agafeu fones,pedres,botelles,…i nenya al bombo.
    3- Pinteu les seus dels lladres, que tots sapiguen on tenen el cau els lladres.
    4- Disfruteu mentres pugau, que ja vindrán i ens tornaran a fotre.

                               Foc com a Gamonal…i planteu viny@
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *