Espana s’hi troba còmoda en aquell segle, el XIX. No és una broma ni és una ocurrència. El XX li semblà excessivament modern, amb unes eixides de to indomesticables. Per ella, la marca que la defineix és el XIX. El XX va tenir força exabruptes, com ara repúbliques i liders comunistes d’ordre universal, pel que fa a la política, fins i tot amb puntes d’independència que castigà, com li semblava natural, amb afussellaments indiscriminats; en l’art, si ho voleu, els mal de panxa que li van provocar certes ocurrrències encara no les ha païdes: l’abstracció, el subrealisme, malgrat que venien del segle anterior ja li provocaven quin pànic i quines ganes de vòmit. I en educació, ai, no ho va poder superar: les ordres van ser taxatives:desnonament de l’escola, perseguiu els mestres, barreu les aules, prohibiu els llibres, els mètodes… tant s’hi van acarnissar que durant quaranta anys un esplet de tarrossos ensenyaven la lliçó i la catequesi, en la seua majoria, i tret d’excepcions brillants.
Així que és en la dictadura que la marca espana s’ha trobat tan còmoda, que fins i tot li semblava feble allò del primo, i van completar-ho amb els quaranta anys de franquisme i la rescolà de la transició mateix. Però encara així, la marca vivia un joiell, de portes endins, que de portes en fora aquell regnat alemany i encà uns models propis portuguesos i grecs, li venien com anellats. Massa modernitat totplegat, massa excentricitat.
Què els ha de dir i, encara menys, ensenyar, europa?, de lleis, de comportaments, de democràcies… Als Polítics? Als mitjans? Ca, home! què els ha de valdre res, si no és pur, cavernari o ranciot o no ha eixit del casalot de la pàtria una i indivisible?
El pitjor encara s’ha de destapar, perquè puguen pujar al cel per la gràcia de déu i l’avemaria. L’església, aquesta que campa lliure i indòl¡cil per l’escola, els ho penedirà tot. Els ho permetrà tot. Amén
