Sisé Congrés de l’Alcúdia (2)
Comencem fort i dur: la primera de la ponències a càrrec de Sandra Racionero obri amb un colp d’estòmac: tot el que us han ensenyat ací al país, sobre aprenentatge comprensiu, significatiu, Ausubel i la mare que el parí, no ha valgut de res. Però de res. No hi ha cap país occidental, cap, dels que segueixen les comunitats científiques (res de xarraires i tocanúvols), que admeten cap dels referents sobre els que heu treballat, sobre els que heu estudiat, i sobre els que encara preteneu ensenyar. L’escola i les escoles de magisteri s’assenten sobre bases errònies. No trencareu mai amb el fracàs, perquè és un model que provoca fracàs.
Segon poal d’aigua freda que ens llançava la jove Sandra de trenta-cinc anys, feta a Wisconsin, amb una beca per estudiar de veritat teoria de l’educació, sobre Bruner, Vigotski i tota la pesca: el debat sobre la metodologia o les metodologies és gratuït, tampoc no serveix de res. Però de res (el poal era de ferro de la ferreteria la Campana). Si encà debateu sobre quina és la millor metodologia per ensenyar, no esteu equivocats, solament, és que no voleu avançar.
La clau, tercera idea de la jove Sandra que va acabar el doctorat a Albacete: la clau són les comunitats dialògiques, i sobretot, les interaccions a l’escola amb tothom: teòricament, les intervencions-actuacions educatives d’èxit són universals i transferibles: inclusió, treball d’equip a l’aula, diversos adults, naturalment amb el guiatge de l’adult, el treball entre iguals, les lectures dialogades-dialògiques, entendre que tots tenen capacitat per avançar, pen entendre, per respondre, per poder, però cal plantejar-los reptes, res de donar-los peixet: Homer, Carner, Riba, Verdaguer, Estellés, Fuster… va, va, animeu-vos, Dante, Virgili, ànim, xicots… Quants anys fa que ho dic…
Hi ha un detall de la jove Sandra sobre què cal desestimar en llegir que no ens ha agradat, però em reserve el comentari perquè és molt tard. Sandra Racionero és de l’escola del Ramon Fletxa, treball, estudi, publicació científica internacional, comprovació… Una cosa sèria, vaja, on no li valen miracles ni més pèrdues de temps. (llàstima que la presentació era fluixa, les imatges ratades i els textos en castellà, uiii)
Segona ponència: educació i futur. Joan Rué
Joan Rué m’ha agradat especialment, pel que ha significat de trencament, en molts sentits: una presetació digital treballada, de molta cura de la imatge i de les idees expressades, poc de text i provocació intel·lectual, lucidesa, i reflexió sobre el futur que també és present i és la pròpia acció que ara mateix fem, malgrat que ens podríem retratar: mirem-nos una aula de les nostres, una, consideraríem que és una aula de futur, per què? Quins són els detalls que equilibrin en un costat del present o del futur?, del passat? Ens atrevim a fer una passa endavant o ens excusem (els mestres en som mestres), podem o avorrim?, provoquem la intel·ligència entre els alumnes o, solament, la repetició d’allò que ja saben?, els fem cooperarar o els dictem, fem pensar o pensem per ells?, integrem o fragmentem el coneixement?, ensenyem a assumir responsabilitats o preferim eixir a fumar sense mirar si fem fum o fugim?
També podria començar pel principi, amb unes dades que el professor Rué ens ha deixat per obrir-nos a la realitat d’un meló d’Alger que cadascú, sense excusa, haurà de tastar amb criteri: no ho podem llançar tot als porcs.
El futur i els seus significats pràctics en l’educació, per Joan Rué: quina bona tria, hui, dels organitzadors.
Per molts anys, el #CongrésBausset