Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 23 d'agost de 2013

Cants d’agost (el20)

Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelment construïda ao longo da sua propria ausència.
Sophia de Mello

Hem deixat el cotxe a la plaça de l’Alegria i hem baixat fins a baix, per agafar el tramvia que puja fins al castell de Sant Jordi. Ca, home, això solament que ho fan els turistes i els tòpics viatgers que no veuen res més… Un homenot a la parada ens aconsella de pujar amb l’autobús, amb aire condicionat i mil vegades més segur i còmode. Això del tramvia tot són vaivens, sotracs i avaries. Ho hem comprovat aquests dies, tot plegat, però no ens hem deixat aconsellar, perquè en el fons som més tòpics que les sardines, encara que vinguen dibuixades en una samarreta. Les vistes de la ciutat, a recer dels merlets de Sant Jordi, són espectaculars. Res més. Baixem a peu per aquell carrer costerut irregular, desigual, de l’Alfama, en contrast amb el Chiado, malgrat que a les dues bandes no s’estalvien edificacions abandonades, amb mancances evidents d’atenció o fado, pinzell, pintura, obra, la crisi ha deixat l’evidència en la ciutat com ho havia fet el terratrèmol aquell any, quants anys fa. Prenem un café a la cadireta de Pessoa i pugem al barri Alt, per tornar a endevinar una ciutat bella, especial, amb una gernació de turistes que cerquen respostes al desfici:

—Fer una obra i reconèixer que és dolenta després d’haver-la feta és una de les tragèdies de l’ànima.
De la terrassa d’aquest café mire tremolosament la vida. Poc en veig en aquest seua concentració en aquesta plaça nítida i meua.
Home d’ideals com sóc, qui sap si la meua més gran aspiració és realment no passar d’ocupar aquest lloc en aquesta taula d’aquest café?
Fernando Pessoa

La ciutat i els seus morts, els seus homes principals, els carrers i les places, la ciutat d’aquest estiu que passegem, hui tan amable, no tindrà res a veure amb la realitat de l’octubre o de novembre, de la tardor o de l’hivern. No recordava sinó vagament alguns detalls, del meu primer viatge a Lisboa. Potser l’edat, vint-i-cinc anys no són una broma, em fa rellegir alguns records, interpretar-los, sense acabar de saber quin és el misteri, el cantó, la cara d’aquell home que ens demana diners per a un bric de vi. Aquesta és una ciutat vella, de voreres impossibles tan costoses de refer, si plou no hi ha manera de retenir l’aigua… Com baixen els carrers a la mar!

—Qui s’haurà format la idea que sóc somiador… S’haurà equivocat. Per ser somniador em falten diners.
F. P.

I a nosaltres, per a què ens serveixen tants diners?

[Si encertada va ser la idea d’aquesta escultura de l’escriptor per commemorar el seu centenari, més encertada és la idea de la cadireta. Sabeu quants milers de turistes es fan aqueixa foto al dia? Nosaltres havíem portat una edició de 1990 del ‘Llibre del desfici’, editat per Proa dins la col·lecció A tot vent.]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent