Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 21 d'agost de 2013

Cants d’agost (el18)

Lisboa, by Fernando Pessoa.
A Lisboa hi ha un petit nombre de restaurants o fondes (on), sobre una botiga amb forma de taverna decent s’alça un entresol amb un aspecte pesat i casolà de restaurant de vila sense trens. En aquests entresols, llevat dels diumenges poc freqüentats, és freqüent trobar-se tipus curiosos, rostres sense interés, una série d’aparts en la vida.
Llibre del desfici, F. Pessoa

Hui ens ha passat, justament, que ens hem trobat un home curiós, moltíssim, amb vuitanta-set anys, segons que ens ha confessat, que ens ha agafat desprevinguts en aquell carrer a tocar de la Plaça del Comerç, farcidet d’aquests restaurants semblants a això que diu el mestre Pessoa, entresols d’aspecte pesat i casolà de restaurants de vila sense trens… Víctor Manuel Gonçalvez, ha acabat fent-nos un parell de fados, a les xiquetes, amb emoció i recança de la vida, de l’apart que li queda: en un racó, a la finestra que pegava al carrer, es bevia la segona botella de Borba, un blanc de l’Alentejo, que ens ha convidat a beure només veure’ns, perquè dubtàvem si ens quedàvem a dinar: espectaculare, repetia, pel preu qualitat, abans de la tercera botella…, sort que l’hem ajudat a bondó amb la segona. La tercera ja l’ha deixat a punt de portar-nos a casa, si li deixàvem explicar-nos la vida.
—Ep, les botelles eren petites, a penes mig litre.

«El desig d’assossec i la conveniència de preus m’han portat, en una època de la meua vida, a ser assidu en un d’aquests entresols. Succeïa que, quan m’esqueia sopar a la set, quasi sempre trobava un home l’aspecte del qual, tot i que no m’interessava al començament, a poc a poc va començar a interessar-me.»

Aquest home vestia bé, i tenia unes maneres correctes i ordenades, ja era en el plat dels postres: la nostra conversa l’ha animat a demanar-ne un altre, de postre diferent; de primer maduixes, de segon pastís, sempre amb aquell vi blanc que nosaltres també hem trobat espectacular. Aparentava l’edat que deia que tenia, i la conversa ha anat descabdellant un moment especial del nostre primer dia a Lisboa. Hui ja hem fet aquella banda de baix quadriculada amb illes de cases dibuixada pel marqués de Pombal; hem passat per l’ascensor que puja la gent al Chiado, i ja havíem baixat fins a topar-nos amb el riu. Ni una gota d’aire fresc, l’esforç era trobar l’ombra, i la resta no passava sinó per bromes de mal gust. Lisboa és el foc, hui amb major admiració.

«…i tímidament va observar que, no tenint on anar ni què fer, ni amics que visités, ni interrés per llegir llibres, solia gastar les seues nits, a la seua habitació rellogada, també escrivint.»

Nosaltres també som en una casa rellogada, a Cascais, i de nits em passe el temps escrivint (no ben bé, uns minuts, una hora a tot estirar), que en realitat ja no ho faig tan impulsivament. Sobretot després que hem estat a punt de morir-nos, la ciutat sencera ha estat a punt de morir-se, de tanta xafogor. Gairebé quaranta graus, que a mi m’han semblat cent graus, o més, una temperatura que no havia vist mai, ni en les pel·lícules més avorridotes sobre deserts crus i àrids. Pel·lícules de l’oest o històries semblants en què el vent sec és protagonsita principal. 

«Normalment, donem a les nostres idees del desconegut el color de les nostres nocions del conegut.»



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent