Ulisses20

Sant Roc. Aquell santet menut que a penes si alça un pam per damunt del Gos. Anit vam gaudir de nou, amb el foc dels coets. Entre pares i xiquets, ja fem colla com els de Bétera. Érem gairebé tots al carrer, entre caixons, femelletes i teles conilleres que protegien la casa, i les mares que observaven atentes els fills, perdoneu-me el tòpic:
–Teniu cura!, aneu amb compte!, vosaltres, grandassos, fiqueu coneixement!
Sembla un ritual d’iniciació com allà als massais: ahir s’hi estrenaven Júlia, Pau i Carles, i posàvem molt de compte, malgrat que no ho semble: amb aquelles instruccions mínimes per aprendre a dominar el foc i evitar el màxim de risc: –no els enceneu a la cara, tireu-los a terra, tanqueu el caixó si hi ha foc, compte de deixar-vos alçades les viseres del casc, apagueu les espurnes si veieu encesa la roba de l’altre, quatre regles mínimes per passar-ho bé sense prendre mal.
No ho férem tan malament, perquè cap dels xiquets no es cremà, anit, en canvi que Vicent va rebre dos colps de valent, potser pel càstig que representa com ho agafa ell, el foc de la iniciació, la tradició immarscible a Bétera, que en el fons no deixa de fer de mestre. Ahir, sobretot que l’acompanyava una de les filles i ell era un pare feliç. El carrer bullia, xiulava, esclafia, mascarava (sort del lleigiu), ens feia suar tanta roba i tanta protecció.
Potser és un dels rituals a Bétera, aquest del foc dels coets i la seua trajectòria erràtica i indefinida (la coentor arriba fins a la normativa del coet), però ja ens serveix per explicar-nos la festa, Sant Roc abans d’arribar el Gos, que l’animal ja ens lleparà les ferides si el foc no ens ha sigut clement. El foc dels valencians i la seua manera particular d’entendre’ns. Si és que n’hi havia poques raons.