Els dies i les dones

No sé si ho sabré fer. A veure, aquest xiquet del tercer que va per la vida fent-se dir escriptor, m’havia donat un paper, però jo, aquests dies, amb tot això de l’apagon, m’he atabalat i he anat de bòlit i el ditxós paper no sé on t’ha anat a parar: no sé si me l’he deixat dalt a casa o aquí baix a la porteria, ai filla!

Ves si no ho podia haver escrit ell, doncs no: "Secundina, tingui, vostè ja sap com va això dels blocs. Només ha d’escriure això que li deixo en aquest paper i avall", oh avall, avall; aviat està dit! Però com que feia tard per anar a no sé on, doncs au, arregla’t com puguis. Al paper, em sembla recordar, que hi posava que es volia prendre l’agost per escriure i revisar textos i ho deia fent servir aquell istil ensucrat que a vegades gasta i  fent servir aquelles paraules que em sembla que només entén ell.

La veritat, però, és una altra: el pàjaru, se’n va a passar l’agost a les Xeixels!!!, res de quedar-se a Barcelona a patir calor i a revisar escrits, no. Veuran, un dia que li feia l’habitació, vaig veure els bitllets damunt la taula; servidora, no en té res de xafardera, me’n reguard de posar-me a les vides dels altres, ara, això de donar gat per llebre, això si que no, que servidora té els seus principis!

Doncs això, que aquest agost us quedeu sense ni dies, ni dones, ni re de re, total per les rucades que escriu… Jo sempre li dic: "Tot això ho fas massa complicat…", però res, ell tossut escrivint tonteries i ajuntant-se amb cada element: com per exemple  això de la Xarxa de Blocs Submarinistes, el meu fill!, només d’imaginar-me’l vestit amb aquelles ulleres i els peus de patu, em pixo de riure!

La història bona, la història bona de veritat que no explicarà mai, és la del seu oncle torero. Ai, això no sé si ho podia dir. De fet era un cosí llunyà de son avi. "El ganxito de Triana" es feia dir. Després de la guerra va haver d’anar a fer les amèriques perquè s’havia significat, a més, la família no ho veia clar això dels toros. En va fer molts de quartos a Mèxic i Venessuela. Fa uns anys que la va dinyar i el David, això sí que es fort, ho va heretar tot, tot i tot! Sí, sí, sí… com ho senten. I no només va heretar els quartos, no, l’arte també el té de son onclu. A vegades quan faig el pis escoltant la Pantoja -oh, aquests del tomate són una colla de corbs- es veu que li ve el ramalasso de l’avantpassat i escolta, surt de l’habitació i es marca uns naturals i unes veròniques, la mar de xules!

En fi, no els molesto més. Me’n vaig perquè el meu nebot està a punt de venir a buscar-me. Marxem a Salou. Només de pensar en aquell parell de criatures que són la pell de Barrabàs, m’agafa de tot; mirin que a mi no m’agrada parlar malament de ningú, ara, un bon carxot a temps, si te n’estalvia de feina! Que passin un bon estiu i sobretot, això del passat del David, si pot ser, que quedi entre nosaltres, eh?, que es veu que entre els submarinistes això dels toros, no està massa ben vist que diguem.