Cants d’agost (el12)

Anit vam pujar a Olocau a viure la festa. Al pati de Ca la Senyoria, l’antic castell dels comtes de Vilaragut, cada divendres de juliol ofereixen concerts. Ahir, en canvi, enmig de les festes, havien programat un recital de poesia que ens va deixar mocats, per tanta exquisitesa. Hi havia molts ingredients que abonaven la nostra sorpresa, per exemple, allò començava a tres quarts de la mitjanit de diumenge –què has de fer diumenge a la mitjanit, si no és escoltar un recital de poesia… , home, entre les nits de Sant Llorenç i aquella pluja de pols que semblen estels fugaços, ens hi vam decidir pel poeta.
No feia tanta calor, segon ingredient, i aquell pati de la torre principal damunt el poble és un dels indrets imprescindibles de la comarca, no ho exagere gens, pel que representa d’història, i de més pòsits, amb aquelles fustes menjades pel temps, els balcons, la façana imponent, les portes, les reixes rovellades, la pedra i els alters dels quals parla Navarro… i els amics, ep, n’hi havia a manta, de primer la gent d’Olocau, Marga, Nani, Pepa, Raquel, Pasqual… semblava que els tornàvem la primera visita de l’estiu, i encà hi havia Teresa, Agustí, Àngel, Voro, una representació d’escolavalenciana significada, Jordi Sebastià, el batlle de Burjassot, el d’Olocau (quan nosaltres fem recitals a l’Ateneu, el de Bétera no ve mai), hi havia tanta gent coneguda d’Olocau, i dels pobles, que em deixe més llinatges que no voldria… Ei, de Bétera, hi havia Rosa, l’Eugeni, la dona, també Pepa Alòs… Una gernació davant un espectacle exquisit: Estellés, de mà en mà, a càrrec de Francesc Anyó, actor, i Borja Penalba, músic. Un tàndem que ens va soprendre tan gratament a tothom. La primera part, aquelles textos narratius que confons amb la poesia, la guerra i la postguerra, són textos durs, endolats, però deixats fer amb la veu d’Anyó impacten de tanta tristesa, d’una època que sembla a tocar, a mà, una veu dolça i forta a la vegada, profunda, que modula sense afectar en excés, les dones en diuen una veu eròtica, suggerent, i una mirada que acompanya tanta complicitat. En cap moment, ves que és difícl, anit vam trobar a falta Ovidi, al contrari, per bé que les veus són diferents; aquesta parella d’artistes es proposen necessaris a omplir places i ateneus, escampant el poeta i el seu compromís, per l’amor, per la terra, pel sexe, per la llengua… Entre versos afinava les cordes de la guitarra, cantava, Borja Penalba, jugava amb l’acordió, tornava a les cordes, amb el ritme profund d’un peu que colpia contra terra… Imitava un instrument indi, mentre Francesc ens divertia amb aquella meravella de Calcuta, breu, sublim, extraordinari, el púbic ens vam llevar. Drets, vam agrair-los un producte de tant de rigor, bell, en favor del poeta dels valencians. N’hi ha un camí llarg a recórrer, si els ingredients són de primera. Anit ho eren sens dubte. Per molts anys. 

Un pensament a “Cants d’agost (el12)

  1. Vam ser a Ca les Senyoretes, a Otos.
    Amb aquest arsenal de cultura que brolla arreu d’aquesta terra, que no n’hi ha prou de munició per a esdevenir lliures?

    Quina barbaritat!..només amb la meitat, molts dels pobles del món ja ho en són.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *